Col·lapse de règim

Les comparacions històriques poden resultar ser un exercici interessant alhora que un parany intel·lectual. Normalment es fan servir amb funcions didàctiques, a fi de facilitar la comprensió de processos de gran complexitat. Tanmateix, a diferència de la coneguda sentència de George Santayana, la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies en què es produeixen els fenòmens són sempre singulars. En la situació política actual, marcada pel ressorgiment de la ultradreta al carrer, la més absoluta impunitat policial, una judicatura de reminiscències inquisitorials, la sensació que l’aparell de l’estat actua autònomament al marge de la política oficial, la reaparició d’un feixisme desacomplexat impulsat des de la formació de Rivera i la seva imitació de Casado, ens remeten clarament als temps de finals del franquisme, en què la perspectiva d’un canvi radical (tant per l’eclosió del 15-M com pel renaixement del republicanisme a Catalunya) provoca un reaccionarisme violent, ressentit i autàrquic atiat per la por dels remenadors de cireres a perdre l’estatus obtingut violentament durant la guerra civil. La principal diferència és que durant el període de la Transició es van produir més de set-cents morts i tres mil accions violentes (segons els estudis de Sophie Baby).

L’estratègia Del franquisme sociològic s’expressa des d’uns mitjans de comunicació que promouen un discurs d’odi i la resurrecció dels relats polítics de Fernández de la Mora i Juan José Linz d’imposar una falsa neutralitat a l’espai públic. Això es tradueix en un intent de despolititzar la societat en un moment en què la majoria de catalans impugnen l’ordre constitucional (que no deixa de ser la continuació del franquisme per altres mitjans) i de construir la seva pròpia alternativa, infinitament més atractiva que el d’una monarquia terminal.

El republicanisme s’ha fet hegemònic a Catalunya. D’aquí l’obsessió de Cs i PP per promoure i exercir la repressió política a tots els nivells, entre la complicitat d’un PSOE paralitzat pel clientelisme regional i les hipoteques polítiques concretes durant la Transició, i la impotència d’una esquerra massa condicionada per una cultura política autoritària, també lligada al paper col·laboracionista d’un l’antic comunisme que va acabar assumint com a propis els símbols franquistes de bandera, himne i monarca. La corrupció sistèmica del règim del 78 ha convertit Espanya en un estat atrapat en la seva pròpia teranyina d’interessos corruptes, i que ara només busca desesperadament trobar cohesió en l’exercici d’una catalanofòbia tel·lúrica i tribal. Podríem parlar de l’apagada informativa sobre la situació catalana, tanmateix, i com ens recordava el desaparegut Francesc Ferrer i Gironès, l’odi i el menyspreu als catalans, per acció i omissió, és un tret identitari d’una espanyolitat que reflecteix una endèmica aversió a la diversitat. Aquest sentiment uniformista present en la cultura política hispànica, es fa servir per cohesionar una societat a la vora del col·lapse. Catalunya ha fet una esmena a la totalitat a l’ordre del 39 (validat mitjançant la Constitució) i això ha fet embogir l’estat, amb la inestimable col·laboració d’una ciutadania acrítica i còmplice.

En pocs mesos, Espanya ha dilapidat el prestigi internacional que havia trigat dècades a obtenir. No només això. La irracional i irada reacció contra Catalunya, no només ha liquidat la democràcia (amb l’existència de presos polítics i exiliats, i la normalització de la censura o la repressió de la dissidència), sinó el mínim sentit de la realitat política i la decència moral. Ha posat en evidència l’absència d’una intel·lectualitat crítica o d’una opinió pública independent (amb escasses i perseguides excepcions). En altres termes, la corrupció s’ha filtrat, no només a les estructures polítiques, sinó també en els cors i les ments de milions d’espanyols, i això impossibilita poder trobar una sortida a un estat a la vora de l’abisme.

Assistim, doncs, a un col·lapse de règim. No és cap bona notícia. Aquesta sensació de crisi i degradació moral, expressada en certa normalització de la catalanofòbia, entre qui actua i qui calla o consent, explica la perillositat del moment. La incapacitat d’administrar la modernitat és el punt comú que explica l’enfonsament dels grans imperis o la degradació dels estats. I les agonies poden ser lentes i doloroses.