Festivals d’estiu

Els festivals de música d’estiu, que ara comencen a plegar veles, tenen una dinàmica que no deixa mai de sorprendre’t. Anys enrere, podies classificar-los en funció del nombre de pijos amb nàutiques i jerseiet penjat a l’esquena que hi trobaves per metre quadrat, però aquests tipus entranyables cada vegada són més cars de veure. Deuen haver-se camuflat sota alguna camisa de lli, preferentment d’un rosa pàl·lid i amb la mica d’arruga necessària per inspirar un alè de moviment i de vida. La veritat és que he escrit pijo, i una partícula enganxifosa se m’ha adherit a la punta dels dits, com si hagués tocat una cosa molt antiga, encara que a última hora, a Cap Roig, en vaig detectar un dels d’abans que em va sobresaltar i tot. Portava els mocassins prescriptius i el suèter lligat al coll, i picava de mans com un nen petit perquè li acabaven de servir pels altaveus un hit capaç de despertar un mamut. The love boat, ni més ni menys. No puc saber si aquest senyor va ser entre els centenars d’espectadors que aquella mateixa nit s’havien posat drets per aplaudir rabiosament Joan Baez quan, abans de cantar el Més lluny de Lluís Llach, va anunciar que el dedicava als “catalan political prisoners”, però si es comptava entre ells, va fer un descens fenomenal cap a la banalitat, en lliscar joiosament, sense sacrificar-hi la clenxa ni un mil·límetre, de la cançó protesta a la sintonia de Vacaciones en el mar. L’adhesió a una causa, fins i tot a les més honroses, de vegades també és això: una mica de gimnàstica abans del vermut. No dubto de la sinceritat del moment de comunió que Joan Baez va saber crear amb el públic, per més que al cap d’uns minuts aquesta mateixa gent a penes sabés taral·lejar El Rossinyol –potser perquè encara no l’hem erigit en emblema de res–, sinó de la moda de commemorar-nos a nosaltres mateixos des dels escenaris a base de consignes bastant esquemàtiques.

Poques setmanes abans, havia assistit, al festival d’estiu de Peralada, a un acte de germandat similar quan Joan Manuel Serrat va proclamar el seu orgullós xarneguisme enfront de l’horrorosa disjuntiva d’haver de triar entre l’amor al pare o l’amor a la mare. Els espectadors, també dempeus, van ovacionar-lo a crits. És que el públic que acudeix al festival de Peralada i el que freqüenta Cap Roig pertanyen a faccions ideològiques diferents? És que un festival i l’altre defensen línies artístiques gaire oposades? És que a mitjan juliol un té una predisposició al xarneguisme que es va diluint a mesura que s’endinsa en l’agost? No ho sabria pas dir, però hi ha vegades que els missatges que es difonen d’una banda i de l’altra tenen la mateixa lleugeresa sentimentaloide amb què el pijo demodé de l’altre dia celebrava els acords de Vacaciones en el mar.