La casa del darrere

De l’anomenada casa d’Anne Frank, al 263 de Prinsengracht d’Amsterdam, se’n surt amb el cor encongit. L’edifici, reconvertit en museu, recrea l’espai on van viure amagats durant més de dos anys un total de vuit persones, entre elles la família Frank completa –el pare i la mare, Otto i Edith; i les filles, Margot i Anne–, que ja havia deixat Alemanya per l’ascens d’Adolf Hitler. Tots els ocults eren jueus i intentaven esquivar la persecució dels nazis, intensificada des de la invasió d’Holanda el maig de 1940. Dos anys després, es van veure obligats a amargar-se per sobreviure. La casa del darrere, com en deien, era, en realitat, la part posterior de l’immoble que ocupava l’empresa del pare. Una biblioteca giratòria a mode de porta amagava l’annex secret. Àrea comuna, dues habitacions, un àtic... i moltes normes per a la vida en la clandestinitat: no obrir les aixetes de dia, allunyar-se de les finestres, evitar sorolls... una existència de reclusió que la nena va plasmar amb detall en el seu diari. Les últimes anotacions són de tres dies abans de la detenció, el 4 d’agost de 1944. Només Otto Frank va sobreviure als camps de concentració nazis. Es calcula que hi van morir més de cent dos mil jueus holandesos dels sis milions assassinats en l’Holocaust. Les xifres remouen, posen en context. Més quan alguns frivolitzen i recorren alegrement a la banalització del nazisme, intolerable per a la memòria de les víctimes.