Opinió

De set en set

Per molts anys (o no) a l’UCE

Avui es clausura a Prada, a la Catalunya del Nord, la 50a edició de la Universitat Catalana d’Estiu. L’UCE va néixer, curiosament, com una rèplica del maig del 68 francès, aquell corrent revolucionari que reclamava obrir portes i finestres a una Europa encarcarada, i que va inspirar un grup de rossellonesos a muntar un seguit de manifestacions culturals aquell estiu que acabarien sent l’embrió d’un certamen que, com a tal, veuria la llum un any després. La universitat, des del moment fundacional, va ser un punt d’escapament on el catalanisme perseguit pel règim franquista podia reunir-se, organitzar-se i expressar lliurement les seves inquietuds de llibertat, a més de ser un punt de trobada amb l’exili, trets que durant molts anys el van convertir en un certamen de referència al país.

Avui, és evident, l’UCE ha evolucionat: té penes i treballs per aconseguir el finançament per tirar endavant cada edició (ja veurem l’any que ve si es fa, i on, ara també per les traves creixents que es troba a l’històric recinte del Liceu Renouvier) i potser ha perdut capacitat d’influència, però segueix sent el gran laboratori d’assaig dels Països Catalans; des de fa tres anys, a més, disposa d’un centre propi que vol ser pol cultural i d’oci com Vallroc i ofereix un programa acadèmic més que digne que permet la reflexió i l’anàlisi en una època que s’hi presta, l’estiu.

Potser mal que li pesi, però, l’UCE no pot ni vol desprendre’s del pòsit de reivindicació política i afermament catalanista que de fet és la seva principal raó de ser des del primer dia, ja que aquells anhels de llibertat, mig segle després, no difereixen pas tant. De fet, malauradament tornen a estar més vigents que mai. Per molts anys!... o no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.