El coi de piscina

A Indiana després de les vacances d’estiu trobo un professor amic que m’explica dues novetats: que la seva dona està embarassada i que s’han comprat una casa. El felicito i li demano a on és la casa. Ja m’havia comentat que els agradava el nostre barri, que és un barri més antic i més dens al costat del campus i on les cases són més petites però que et permet anar a peu o en bicicleta. Al final, però, s’han comprat una casa a prop d’una bifurcació de l’autopista: una casa amb quatre habitacions i piscina.

Diu piscina amb veu trèmula perquè ell, justament, és un professor especialitzat en teoria marxista i en migracions i ens hem fet tips de discutir sobre moviments socials, revolucions i el que el nostre admirat Alain Badiou en diu “la hipòtesi comunista”. Jo començo a riure i ell a justificar-se: “En realitat, és la meva dona que volia el cony de piscina (“the fucking pool”). Només de pensar en el manteniment i en la factura de l’aigua ja em desespero”. I jo: “Que bo! Tantes hores discutint sobre el capitalisme i tot per acabar netejant la teva piscina. Ja veuràs que ara diràs que la revolució està molt bé, però que pot esperar fins que tinguis la hipoteca pagada i fins que el fill hagi acabat la universitat.”

En realitat, l’amic professor no és un cínic d’esquerres: no és el tipus Colau, ni tampoc el tipus Joan Tardà, que cada mes arreplega sis mil euros de l’estat per convèncer els independentistes que amb una Espanya progressista ens hi podríem entendre. No, l’amic és honest i forma part del sector radical de l’acadèmia nord-americana, que no és una esquerra de saló, sinó que fa un esforç genuí per repensar els postulats que defineixen el món. L’amic simplement experimenta l’escissió entre les esferes estructural i personal. D’una banda, veus que el món és injust i que el capitalisme és un sistema tan productiu com destructiu, i per això les anàlisis marxistes continuen sent les més lúcides per entendre aquesta dialèctica; i, d’altra banda, el desig et fa sucumbir al confort de la propietat i el luxe, que són justament el motor del sistema.

A més de la casa i el fill, l’altra novetat del professor és que aquest any ha de presentar el dossier perquè li donin la càtedra, és a dir, la plaça fixa. El que no li vaig dir és que jo he d’escriure un dels informes sobre els seus mèrits. No serà l’informe definitiu, però sí que una avaluació negativa meva li pot complicar les coses. Per això el dilema que tinc jo ara és si escriure un bon informe i fer-lo sucumbir definitivament, o bé escriure’n un de negatiu i així mirar d’expulsar-lo del sistema i salvar-li l’ànima revolucionària de les urpes capitalistes de la seva dona dolça i encantadora. Ja m’ho pensaré.