De set en set
Bolívar
La moneda de Veneçuela es diu bolívar. La de Bolívia, bolivià. Abans es deia peso bolivià, però a Sud-amèrica hi ha tantes altres monedes que també es diuen peso que, en el 1987, va recuperar el seu nom més antic i va tornar a dir-se només bolivià. Llavors, a Bolívia hi havia una inflació de nassos. En diuen hiperinflació. Molt pitjor, doncs, que les que vivim a Europa. No escriuré que aquestes hiperinflacions que hi ha de tant en tant a Sud-amèrica siguin només culpa dels diferents governs. Però tampoc no escriuré que em sorprenguin, perquè a Sud-amèrica, sovint, tot el que hi passa és d’unes magnituds tan considerables com els Andes o la Pampa. No sembla que hi hagi res que pugui ser a la menuda. Tampoc, ara que tots els mitjans de comunicació n’han parlat, la crisi política i econòmica i, sobretot, la diàspora humana de Veneçuela. Aquests darrers dies, dos milions de veneçolans han hagut de marxar del seu país. Es diu de pressa. A més, tal com ja deuen saber, Maduro ha tret cinc zeros al bolívar. Els ha quedat una merda de moneda –i perdonin–. Però, independentment d’això, Maduro hi ha afegit darrere l’adjectiu sobirà. És evident que Veneçuela no ha arribat aquí tota soleta. Hi ha, de fons, la crisi estructural del país i la intervenció dels Estats Units i de tots els dimonis que vulguin. Però voler dir-ne sobirà d’una moneda així és cinisme. Portarà els bolivians a la mateixa desesperació que van viure els alemanys del 1923. Josep Pla hi era. Va escriure: “Cada nova baixa del marc és un nou repartiment de la riquesa.” Doncs això: com més sobirans, més pobres. Què més els queda per oferir-nos a la majoria dels estats que patim?