És l’Estat

El miratge d’un canvi de govern a Madrid que servís per encarar una solució política al problema català ha durat ben poc. Si des de l’independentisme es pensava que un PSOE més dialogant obriria la porta a abandonar la via judicial per resoldre el conflicte amb Catalunya i a encetar un diàleg polític, ja podem donar per acabat el somni. El govern de Pedro Sánchez –que més que governar s’ha instal·lat en una campanya electoral permanent, amb bons resultats– ens demostra que el problema que impossibilita l’encaix de Catalunya dins d’Espanya no es diu PP, no es diu Ciudadanos, no es diu PSOE, no es diu Podemos. No és un partit, és l’Estat. Aquest PSOE dialogant és el que es nega a aplicar la llei que atorga custòdia policial als expresidents catalans, és el que no instrueix la Fiscalia a retirar les acusacions impossibles de rebel·lió i sedició, és el que decideix recórrer contra la reobertura de les delegacions catalanes a l’exterior, el que segueix violant –igual que el PP– la llei que obligava a pactar un nou model de finançament autonòmic fa anys, el que executa devolucions en calent d’éssers humans tot desobeint el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Costa de veure les diferències de fons amb el PP.

Cal entendre-ho d’una vegada per totes: el problema no és qui governi a Madrid, el problema és un Estat centralista que s’agrada tal com és, amb una llengua per sobre de les altres, amb una administració per sobre de les altres, amb una aversió inherent per la diversitat. L’encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol ha estat, és i serà impossible. Les úniques opcions són la dissolució dins el magma castellà o la independència. Mal que ens pesi a molts, no hi ha cap altra alternativa o punt d’intersecció. Convé tenir-ho ben present a l’hora de planificar el pròxim intent de fer efectiva la República, si volem que tingui èxit. La negociació política amb l’Estat serà sempre posterior a la independència, mai abans.