País de fireta

Trobo encertat un comentari de Sílvia Cóppulo ahir a la tarda a Catalunya Ràdio: ningú pot dir que no ens haguessin avisat que nevaria, però ningú ens havia dit que els ferrocarrils no funcionarien, que hi hauria un munt de carreteres tallades, que el transport públic s'aturaria, que els telèfons no funcionarien, que el servei elèctric encara no hauria tornat en molts pobles 24 hores més tard, etc. L'any 1986, quan es va produir el gran embús de camions a la Jonquera i quan milers de persones havíem quedat atrapades a la carretera, el que subscriu això escoltava un periodista de la mateixa emissora que deia que tot estava resolt. Nosaltres en vam poder sortir a les cinc de la matinada, i el caos de l'N-II era semblant al que es va veure ahir en diverses carreteres de les comarques gironines: cotxes abandonats a dreta i esquerra, a la cuneta o enmig dels camps. És la condició humana. Dilluns al matí, en molts indrets de Girona ja havia nevat, però una treva enganyosa va fer que la gent sortís a complir les seves obligacions laborals, ja se sap que som un país transversal i qui més qui menys pot anar a treballar a 50 quilòmetres a la rodona. Quan les coses es van anar complicant, tothom va voler tornar-se'n a casa, i aquí van començar a fallar els serveis d'informació. La gent sortia de les poblacions i quedava aturada al cap de cinc quilòmetres, i va haver de fer nit en pavellons municipals que per sort no eren el de Quart! I no parlem del miler de persones que van passar la nit al tren amb gran precarietat de condicions. Un tema que s'han de fer mirar és la centralització d'urgències al 112, que va quedar col·lapsat en el primer minut del desastre. Alguns experts s'havien oposat al centralisme d'un servei d'emergències que ha d'atendre 8 milions de persones. La prova de la inoperància d'aquesta opció, la donava aquest fatídic 8 de març, que passarà a la història com la d'aquell dia que gairebé res no va funcionar.