Què som?

L’opinador pertinaç es planteja el contingut d’aquest article, i quan entra en els detalls de l’actualitat política pensa: ep, això no puc tornar-ho a dir, ja n’he parlat dues o tres vegades. Sobre això altre tampoc, li he dedicat un article sencer no fa gaire. I així, per reducció a l’absurd, un acaba preguntant-se per la seva comesa. Comentar l’actualitat? És difícil dir res que no hagi estat ja dit (i això mateix també crec haver-ho dit en algun lloc). Calmar la ciutadania, distreure-la? No em sento còmode, ni tan sols decent, sentint-me còmplice dels opressors-extractors. Incitar la ciutadania a la revolta? El meu patrimoni no em permet afrontar un judici penal. Què, doncs? Comentar els comentaris, buscar les pessigolles als incongruents, fer de mestretites d’una comunitat variada també en les seves formes de desconcert?

Al final, volent-ho o no, acabem tots plegats fent una mica de tot. Amb una realitat incontrovertible: vivim en un estat d’anorreament de drets inimaginable fa uns anys, mal que no ha deixat mai de ser-hi latent. Haver de dir les veritats com si fossin acudits no deixa de ser acceptar la pròpia indignitat, amb escasses esperances de rescabalar-se’n en un termini raonable de temps.

Fem un repàs somer de les accions dels últims mesos de l’autoritat estatal: liquidar el resultat d’unes eleccions, empresonar els governants democràticament escollits, perseguir els qui s’han exiliat i, com fa qualsevol dictadura, titllar-los de pròfugs de la justícia i demonitzar-los, reprimir i criminalitzar unes protestes tranquil·les i civilitzades, atiar una patuleia paramilitar a provocar enfrontaments, atacar la població amb policies camuflats i vendre el relat contrari al conjunt d’Espanya. Senyals inequívocs de la mentalitat medieval del propietari que es planteja la societat en termes primaris de dominació, amb la guinda de dur-ho tot a terme amb els impostos dels ciutadans –com difícilment podria ser d’altra manera–, dins la tradició feudal: l’erari públic paga la defensa d’un jutge prevaricador igual com va rescatar bancs en la cúspide d’una falsa crisi que ha petat el nivell mitjà de vida de la ciutadania, com va indemnitzar l’empresa privada del pillet del Real Madrid en lloc de multar-lo per delicte ecològic… ho deixo aquí. El lector coneix els greuges i té fet el seu judici d’intencions.

Quan t’ataquen des d’uns principis nacionals, t’empenyen a l’evidència que només et pots defensar des d’uns altres principis nacionals i de les accions que comporten, i, en fer-ho, mal que creuen combatre’ls, els estan legitimant. El gran constructor i justificador del nacionalisme català és, avui, el nacionalisme espanyol.

Però el fet, esca fins i tot d’acudits, no té cap gràcia, perquè és part de les causes de la inoperància política de l’independentisme català. No es va enlloc actuant reactivament. Des de la passivitat no es construeix res, i encara menys en l’àmbit col·lectiu. No es pot estar pendent de les agressions de l’enemic –sí, de l’enemic– per actuar. Les accions útils provenen de mecàniques pròpies, d’uns principis i una planificació activa, positiva.

Es té, això? S’està atrapat entre la inconveniència d’accions violentes que, segons sembla, justificarien una repressió molt més ferotge encara, i la realitat que si no es fa res no s’obtindrà res, no vindrà res per si mateix. Però l’acció necessita uns principis de base, i tornem on érem. Hi ha una estructuració consistent de la consciència nacional i de les accions que la vehiculin? Es té el coneixement i la manera de servir-se d’una base històrica, social i cultural? Els principis del nacionalisme espanyol són d’un ranci i d’un vol gallinaci que fa feredat: els toros, Manolo Escobar, la Constitució sacralitzada, mis cojones, la Guàrdia Civil i la Mare de Déu condecorada. Ells mateixos semblen haver oblidat Tomás Luis de Victoria, Cervantes, Velázquez, Gracián, Goya, Unamuno, Machado i tants més, i els qui se’n recorden –em consta que n’hi ha– no piulen. Vet aquí per cert un altre aspecte a remarcar, el silenci de la intel·lectualitat espanyola, amb excepcions que amb prou feines superen els dits d’una mà per comptar-los. Per aquí també plora la criatura catalana: els esforçats, i digníssims sens dubte, col·locadors de llaços grocs són conscients que no es vertebra una societat i una nació sense el domini i la presència de les pròpies tradicions?

Busquem d’altres preguntes per respondre aquestes. Som un poble, som una nació? Veient el que s’està fent o, més ben dit, tot el que no s’està fent, francament ho dubto.