Un xalet a la pineda

Durant uns anys, tan pocs que he de posar-hi tots els sentits per recuperar l’olor embafadora d’una figuera que hi havia al darrere, vam tenir un xalet a la costa. Era una d’aquelles casetes arrenglerades que van proliferar als setanta robant terreny a les pinedes, totes iguals, arrebossades de blanc, amb teulada a dues aigües i la típica sanefa de trèvols de rajola rivetejant el tancat de l’entrada. Eren construccions una mica bavareses; barreja de casa de nines i barraca de contraban. Moltes d’aquelles urbanitzacions d’estiueig de finals del franquisme ja eren de fet un producte d’aquell servei de paqueteria audaç, del qual algunes cases encara conserven, al soterrani o a les golfes, el cau on s’hi guardaven els farcells de tabac i alguna caixa de perfum francès o de licor. A la nostra, no hi teníem cap amagatall, o almenys no n’ha quedat cap registre a la memòria familiar. Jo era molt petita, i al cap de poc ens la vam haver de vendre, però n’he retingut sempre l’habitació de les lliteres, un moble insòlit per a nosaltres, amb aquells cobrellits de quadrats verds i vermells que han anat passant després de casa en casa, i el balancí del pati, sota la figuera. Era un balancí, o més aviat un banc que es gronxava amb un grinyol adormidor? De ferro, segur, pintat de blanc, que era el color de la llum de fireta d’aquells estius i contrastava més amb la ciutat tardorenca. No hi he tornat més, a la nostra urbanització, però l’he reconeguda en moltes d’altres de l’època, alineades a l’ombra dels pins, amb un camí de pedretes fins al petit porxo de l’entrada.

Avui hi viu encara la mateixa gent que va comprar-les fa cinquanta o seixanta anys. Es coneixen entre ells perquè han anat envellint junts, d’un estiu a l’altre, i perquè es continuen posant la mateixa camisa ratada o el mateix davantal quan surten a regar al jardí. Han acabat sent venturoses residències de gent gran. L’element jove l’aporten els fills i els nets, una descendència festiva i inconscient que, d’aquí a poc, ja no podrà fer front al cost de mantenir cap d’aquests records i se n’haurà de desprendre a contracor. Qui pot permetre’s, avui, una caseta vora mar? Cap de nosaltres, ben segur, cap dels fills d’aquella generació treballadora que, amb els estalvis, en tenien per a un tros de pineda o un clap de bosc on aixecaven ni que fos una barraca per airejar-hi la mainada i coure-hi unes sardines a la brasa o uns musclos al vapor. Som força més grans que ells aleshores, tenim feines més qualificades, un televisor de quaranta polzades i un GPS incorporat al cotxe, però per vacances continuem anant a casa seva, a reproduir els estius de quan érem nens perquè no n’hem pogut crear cap de nostre, amb uns cobrellits nous i un pati al darrere amb la nostra pròpia figuera.