Romeva llegeix Gramsci

Gramsci és moda. Si abans era l’esquerra la que el llegia, ara també ho fa l’independentisme. Des de la presó si cal. La idea central: les elits d’un país sostenen un règim per múltiples i poderoses vies, però la batalla política central és la que es dona en el món de les idees. Per entendre’ns: els antidisturbis poden colpejar; l’Estat, prohibir; els mitjans, manipular, i la judicatura, empresonar, però la batalla principal rau en com es basteix el relat per fer-lo acceptable.

Tal com deia Gramsci (qui es mirava les coses des de la presó, tal com fa Romeva en el dia d’avui): sense consentiment dels sotmesos no hi ha cap hegemonia que duri. La repressió (judicial, mediàtica, institucional) per si mateixa no resol el problema. En estats formalment democràtics més aviat en crea d’altres: deteriorament institucional, minva de qualitat democràtica, pèrdua d’objectivitat dels mitjans de comunicació, pèrdua de legitimitat i d’autoritat dels poders de l’Estat, etcètera. Però la batalla del relat s’ha de saber jugar bé.

Gramsci tenia molt clar que calia bastir l’hegemonia sobre majories civils. Demanava despullar les mentides del missatge oficial però, per damunt de tot, exhortava a no tractar la gent com idiotes. Si autoritat és poder acceptat com a legítim, en política aquesta autoritat te la dona la societat civil i només ella. I hegemonia és pedagogia en llibertat. Pots tenir els altaveus més poderosos però no tots els missatges són igual d’efectius. I aquí la resistència es juga en una lenta i continuada batalla per fer evidents les mentides i guanyar el relat.

Exemples. Democràcia no és compatible amb energúmens cridant a Gemma Nierga que parli en castellà. Democràcia no és silenciar agressions de tipus despullats amb una esvàstica al pit. Democràcia no és despenjar pancartes. Democràcia no és lamentar-te de la divisió social mentre la promous i en fas gala, mentre menteixes i tergiverses. Tampoc és el mateix posar llaços grocs que suprimir-los. Democràcia, és clar, no és callar davant els usos de fons reservats per a objectius polítics (i il·legals). Ni justificar-ho ni encobrir-ho. En aquesta lògica, el martell de l’evidència ha de ser continu i amb els mitjans de què es disposi. Des de les institucions, des dels mitjans de comunicació, des de Twitter, des de fòrums públics i privats. I, és clar, aquesta estratègia demana no amagar ni justificar les mentides ni les tergiversacions dels propis.

En essència, Gramsci ens recordaria que cal involucrar la gent en el seu futur polític. Per a l’independentisme això vol dir recordar permanentment a l’unionisme que sense escoltar la gent el problema no acabarà. És afegir en el projecte els demòcrates espanyols i l’esquerra que prioritza la democràcia a la rojigualda. Esperem que el president Torra, aliè a la tradició marxista, comenci a llegir Gramsci. Hi trobarà aliats i seguidors interessants.