Salvador Carrera

Tranquil, em digué en Salvador quan vaig anar a demanar-li que com a president de la Diputació de Girona ens donés un cop de mà per arranjar un pis que acabàvem de llogar com a seu del nou Col·legi de Periodistes de Girona. No veig la manera de justificar-ho com a despesa de l’organisme que presideixo, continuà, però tinc una caixa secreta, que només conec jo, que faig servir per a casos com aquest. Parlem dels anys vuitanta, quan les associacions de la premsa de Catalunya van passar a convertir-se en el primer Col·legi de Periodistes de l’Estat espanyol. Gràcies a aquest ajut d’en Salvador vàrem poder aixecar una seu mínimament digna, que encara perdura i que ha tingut una gran utilitat.

M’atreviria a dir –i sé que és molt fort el que dic– que en Salvador Carrera és la persona més equilibrada que he conegut mai, i amb els meus quasi 80 anys i per la meva feina n’he tractada molta, de gent. La seva imatge és d’aquelles que no s’esborren, en positiu és clar, no el vaig veure mai córrer, mai, ni tampoc riure esbojarradament. Tenia un somriure que donava pau, prenia decisions quan calia, i amb molta seguretat, no es feia enrere fàcilment. Una de les altres grans virtuts que tenia en Salvador era la seva senzillesa. Venia d’una banca, suposo que econòmicament era una persona molt solvent, i de ben segur amb diners suficients per portar una vida podríem dir de ric. Quanta gent hem vist que amb el suport dels diners han volgut aparèixer com uns grans “senyors”, comprant tot allò que els interessava, sobretot el poder. Va portar una vida política intensa, va ser alcalde de Ribes de Freser, va ser president de la Diputació de Girona, fou elegit per al Congrés dels Diputats i també va estar al Senat. Ocupava llocs de responsabilitat, feia una feina de formigueta, com algú l’ha definit, no recordo que mai es barallés amb ningú, i això que en política és fàcil tenir discussions amb gent que no són del teu mateix parer. En el fons era una persona amb mentalitat de poble, portava, segons m’han explicat, una petita cartolina a la butxaca, on anava apuntant els temes que tenia pendents. No recordo que lluís mai d’aparells sofisticats. Amb la seva cartolina a la butxaca anava que xutava, allí hi tenia apuntat tot el que havia de fer, ja fossin collonades, com diria en Pla, o bé els grans temes d’alta política.

Quan va deixar la política, no es va tancar a casa, va ser president del Consell Social de la Universitat de Girona. Hi va entrar per treballar, podeu estar-ne segurs, no per deixar-se veure per tal que es parlés d’ell. Tenia amics, en Salvador? Segurament que sí, però em sembla que no gaires. Amb tot, podríem dir que tots els que el vam tractar habitualment ens consideràvem quelcom més que coneguts o saludats. Una mica d’amics sí que ho érem. I ens ho demostrava amb el seu tracte exquisit.

La seva discreció va durar fins al final de la seva vida. Era considerat el solter d’or. Es va casar amb la meva amiga Irene Rigau. I en els darrers anys va desaparèixer de l’escena pública, amb la mateixa serenor que en plena vitalitat. Descansa en pau, Salvador, amb la mateixa pau que et va acompanyar tota la vida.