Tribuna
La línia fosca d’un creador pop
“Qui et redimirà de l’oblit / quan la mort t’arribi / a la casa negra / a través dels terminals / de psycho-play / gravat per les càmeres / d’alta seguretat / professionals del kaos & / telebancs fàcils / a la interestatal 192 / eren bons temps / per devastar l’oblit / i els records dels altres/ ¿sobreviure a la por? / ¿això és una revelació? / mentre la ciutat dorm / algú decideix per tu.” Això és “Black House”, un dels poemes del llibre The liquid dark de Marcel Pey, un artista inqualificable a qui l’Ajuntament de Tarragona dedica la fantàstica antològica The Burning Blade, comissariada per Assumpta Rosés i que es podrà veure al Tinglado 2 fins a l’octubre.
Tinc la sensació que, en aquest cas concret, no puc evitar fer aquelles comparacions que la saviesa popular diu que acaben sent sempre odioses, però si Pey, en lloc de néixer a Cardona l’any 1948 i de viure i treballar al Camp de Tarragona des dels anys seixanta, hagués nascut, posem per cas, a Boston i hagués treballat a Nova York, ara mateix seria un d’aquells artistes de masses, seguits i reverenciats arreu en lloc de ser un artista de culte que la gent que el coneix estima i valora en la seva justa mesura però a qui el mercat no ha fet tota la justícia que caldria.
Cineasta, fotògraf, poeta, agitador, el Marcel és un amant fervorós dels territoris obscurs, d’aquells indrets on resulta complicat trobar fites que ens guiïn, indrets que puguin ser reconeguts i que ens ajudin a traçar una ruta fàcil. Les vies que escull Pey no són mai les fàcils i, personalment, tindrien força a veure, pel que fa a estètica, amb plantejaments radicals i amb posicionaments estructurals amb tot l’univers creatiu que envoltava el pop i el rock dels setanta, Andy Warhol i The Factory, la Velvet, el cinema de David Linch i, en definitiva, un món fosc, ric i molt viu que bull molt més enllà i molt més profundament d’allò que salta a la vista.
Aquesta mostra, global i passional, és també un acte de justícia, una mena de passar comptes amb la història i amb la vida. Marcel Pey no s’ha decantat mai gaire per la possibilitat de donar una gran projecció a la seva obra i s’ha inclinat sempre per un treball poderós i sovint quasi privat, movent-se en circuits underground que, això sí, han acabat sempre rendits i captivats per les seves propostes. De fet, el Tinglado permet veure que només hi ha un Marcel Pey, amb un únic discurs, encara que ramificat, viu i plural. Parlem d’un creador convençut de la potència comunicadora i transgressora de la imatge: un fotograma, una fotografia o un vers, tot el que surt de la Factoria Pey té aquest segell d’impacte directe. Són trets de gran calibre que fan pensar, que provoquen una fosca introspecció i que ens obliguen a convertir les ferides en preguntes. Una oportunitat única per poder descobrir tota la magnitud, la foscor i la potència d’un veritable artista del costat fosc del pop.