El moment

En unes declaracions recents, Francesc-Marc Álvaro ha dit que “del referèndum, no en va sorgir un mandat polític clar que es pugui aprofitar”. No solament em semblen unes paraules apropiades sinó pertinents i molt adequades per a la reflexió, justament ara que iniciem un curs que, de manera inevitable, pivotarà a l’entorn d’aquella data i de la seva significació. Per a Álvaro, “és una data importantíssima en l’imaginari de moltíssima gent a Catalunya”, però està per veure si convertim l’efemèride en un record evocatiu, en una reivindicació col·lectiva, en un nou enfrontament amb l’Estat o en una mina on anar a gratar la pols d’“aquell estat d’opinió, un element de cohesió molt fort” que vam viure fa un any.

Afirma Álvaro que “fer república” és “un eslògan, una aspiració, però la república no existeix”. És una obvietat que sembla que uns quants no admeten. De la mateixa manera, posa en dubte l’existència del “momentum” que ha de venir o que ha d’aparèixer per art d’encantament, com si una nova lluminària en forma de lluita popular estigués a punt d’encegar el panorama polític. Convé analitzar amb fredor els instants que vivim, en el bell mig d’un enfrontament on s’encaren la pacífica protesta dels que pensen que és injust i immoral que hi hagi presos i exiliats i la retorçada maniobra no pas de qui treu llaços del carrer sinó dels que volen convertir la reacció en una batalla campal amb conseqüències terribles. Per a un futur civilitzat i normal (amb tota la normalitat a què ara per ara podem aspirar) és innegociable la sortida de la presó i el retorn de l’exili, perquè no es poden construir edificis sobre bases inestables. Tampoc no podem enlairar castells de sorra que es desfaran ni fer volar els coloms que no tenim, sinó aprofundir en les solucions polítiques de llarga trajectòria, conscients que, més enllà dels focs artificials i de les maniobres barroeres, aquí només hi ha la possibilitat d’una solució pactada, lluny de messianismes, conscients que l’alternativa és del tot dramàtica.