Opinió

Vuits i nous

Prou!

“Partits i governs han d’aturar la violència a què alguns ens porten

No hauria dit mai que titularia “Prou!” un article. L’expressió imperativa va fer fortuna durant l’antic règim cada cop que un diari havia de reaccionar davant una ofensa que hagués rebut el caudillo, de fora o de dins. Després es va utilitzar quan ETA perpetrava un atemptat. Qui diu “prou!” diu “¡basta!”. De què dic “prou!”, jo avui? De la violència a què ens volen portar certs polítics i certs grups socials a Catalunya. Escric violència amb espant. Dimecres, Ciutadans, partit anticatalanista ultradretà que va guanyar les últimes eleccions a Catalunya, va organitzar una manifestació contra els llaços grocs. Uns participants van confondre un periodista de Telemadrid, emissora que està a favor seu, amb un de TV3 i el van agredir. La confusió ha estat objecte de riota en els ambients independentistes. Sí, però algú va resultar ferit i TV3 s’ha convertit en un objectiu. També havíem fet molta broma dels vaixells “piolín” atracats al port de Barcelona que contenien policies armats. Van sortir al carrer el primer d’octubre a pegar i les ferides no han cicatritzat. Consultem el refranyer: “De grans rialles venen grans ploralles.” Podríem invertir-ho: “De grans ploralles venen grans rialles”, perquè després de l’acció agra dels uns despenjant llaços surten els altres a reposar-los amb aquella alegria. A què ens porta la fórmula acció-reacció-acció? A què ens portarà que alguns busquen? Aquí entra la responsabilitat dels partits i dels governs. Del govern de Madrid, que compta amb braços judicials i policials que protegeixen els “seus”, i del govern de Barcelona o de Brussel·les, que avicia els “propis”. “Ciutadans de Catalunya”, va exclamar Tarradellas. “Som sis milions”, sumava Pujol. Maragall i Montilla van mantenir l’esperit integrador del PSC catalanista. Abans, l’Assemblea de Catalunya havia fet seva l’expressió del PSUC “Catalunya un sol poble”. Diguem el que diguem, el “poble”, els “sis milions”, els “ciutadans de Catalunya” han quedat dividits. Potser ja ho estaven, i a això obeïen les insistents proclames, però la reclamació de fer rebaixar la tensió entre les dues parts s’imposa. Ni “tardor calenta” ni res. Em retreuen: no dones mai solucions. En tinc. Primer, obrir el Parlament, ara tancat com si l’article 155 fos vigent i tota la discussió hagués de ser al carrer. Després, alliberar els presos preventius fins al judici. Després, un referèndum. Concessions als independentistes? Fórmules de justícia i comptabilitat que tots haurien d’acceptar si de debò volen la pacificació. I això que jo no crec que els referèndums pacifiquin, almenys en campanya. No veig altres sortides, al punt on hem arribat.

De les altres coses prou!, sabent que no hi ha res més retòric i ineficaç que un “prou!” periodístic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia