Els cercles

Portem algunes setmanes debatent si el tema dels llaços grocs és important, suficient, inútil. I Rivera i Arrimadas ens n’acaben de donar la resposta. Per a certs objectius és i serà encara més important. Per a d’altres, és insuficient. La tallada de llaços i la manifestació amb violència farcida d’energúmens franquistes han provocat una onada de solidaritat que ha saltat més enllà dels Monegres i la Sénia. Això vol dir que molts demòcrates, molts d’ells no independentistes, d’aquí o de fora, s’han cansat d’aguantar les campanyes d’incitació a l’odi de la dreta espanyolista i dels seus mètodes violents encoberts per la complicitat del directori policial i judicial que avui mana a Espanya. La togacràcia i la

porracràcia han agafat el comandament polític i marquen l’agenda d’un govern del PSOE tou i contradictori. Així doncs, en un dels cercles de complicitat amb possibilitats de ser més ampli, el de la lluita pels drets civils i contra la repressió política i ideològica, les accions simbòliques dels llaços grocs han acabat fent efectiva aquesta ampliació, en la qual cal perseverar.

En el camp antirepressiu hi ha, però, mancances. Hi ha una autèntica coordinació de les defenses dels ciutadans afectats per les accions policials o judicials prevaricadores? Si hi és no la coneixem. Hi ha una caixa de solidaritat que es preocupi dels ciutadans anònims involucrats en processos d’acusacions polítiques? En comptes de demanar puresa ideològica a aquells intel·lectuals, artistes o professionals que han denunciat la presó preventiva i les limitacions a la llibertat d’expressió, s’està fent prou per aglutinar-los i ampliar-los; per donar-los a ells el principal protagonisme en el cercle ampli de la defensa de les llibertats? Per sota del cercle de la defensa dels drets civils n’hi ha de més amplis encara. L’un, el de la catalanitat bàsica. El defineix prou bé la darrera campanya de Plataforma per la Llengua, que és capaç de sumar gent que no es pronuncia políticament o que és oposada a favor de considerar el català una llengua imprescindible en la configuració de la nova identificació que han de compartir la immensa majoria dels ciutadans que han nascut o han decidit viure a Catalunya. Catalanitat bàsica que només deixa fora del cercle aquells que odien aquesta catalanitat i la voldrien exterminar en una Catalunya del futur com és el cas de la cúpula de Cs i PP acompanyats de tota la parafernàlia ultranacionalista espanyola.

Hi ha un cercle bàsic de drets socials, de prosperitat i de seguretat que uneix totes les classes populars catalanes siguin espanyolistes o republicanes. En tot cas en aquest cercle potser toca, a partir de problemes concrets, trobar espais de diàleg sense prejudicis polítics que n’analitzin les causes i en proposin solucions des de la societat catalana.

Estic convençut que si s’accepta la no interferència de les institucions de l’Estat ni de la Generalitat en un primer moment, es poden arribar a conclusions compartides de com solucionar els problemes. Només la intoxicació ideològica i nacionalista pot evitar un diàleg fructífer que acosti tota la població que hi participi a vies emancipadores. I l’emancipació de veritat es fa sempre contra les oligarquies. I si bé n’hi ha de locals, tots sabem com els grans poders oligàrquics estan vinculats a l’Estat.

Observant ara d’altres cercles socials més restringits que el de la defensa dels drets civils, hi trobem el de la població més polititzada que ha arribat a la conclusió que, si més no, el règim monàrquic del 78 no dona més de si per a millorar la qualitat democràtica. Aquí hi ha els republicans i antifranquistes de tots els pelatges, una part dels quals a casa nostra no són pas independentistes. I aquí hi hauria d’haver bona part dels electors d’esquerra espanyols. Per això Podemos hauria de mirar de no girar l’esquena a les bases electorals de la perifèria peninsular, que és on té la força i on hi ha més sentiment antimonàrquic, i activar el combat obert per la/les República/ques.

Si en cadascun d’aquests cercles s’analitzés desapassionadament com fer avançar les posicions democràtiques, socials i populars, descobririen que enfront hi ha no només un règim del 78, sinó un Estat de fonaments oligàrquics on mana un capitalisme extractiu aliat de l’alta burocràcia, amb un control asfixiant de l’opinió pública per un oligopoli mediàtic i amb uns aparells d’ADN franquista com el judicial i el policial que posen a les cúpules inquisidors i depuren i expulsen els professionals demòcrates que gosen denunciar aquesta anomalia.

Serem capaços davant d’un Estat oligàrquic i que violenta lleis i persones, des de cada cercle bastir estratègies no violentes actives que complementin campanyes com la dels llaços grocs? Estratègies que canalitzin energies que es perden en autolesions? O posant totes les expectatives a exigir i delegar a institucions febles com la Generalitat subalterna que emprenguin combats que no els pertoquen i ruptures que en solitari segur que no faran?