“Pa i roses” independentistes

Des del novembre del 2017 no estem ni en un escenari de creixement del suport a l’independentisme ni ningú pot dissenyar cap escenari de ruptura o eix de treball que ens porti a la independència a curt termini. La lluna de mel entre polítics, opinadors i base social quan l’escenari o bé era de creixement del suport a la independència o bé d’una possible ruptura ja no existeix. Durant aquesta lluna de mel vam premiar i aplaudir els articulistes, opinadors, polítics i líders que ens deien el que volíem escoltar.

Avui resulta gairebé un acte de gosadia política dir allò que, tot i apropar-se més a la realitat o les possibilitats de treball que tenim, no agrada. Alguns polítics ho diuen amb la boca petita, d’altres intenten amagar amb paraules molt abraonades accions polítiques que tenen molt poc de rupturistes. D’altres, polítics o no, aprofiten per crear un relat de covards i valents, en què si no s’arriba a la desitjada independència és per culpa dels covards. Evidentment ells es dibuixen com uns valents de pa sucat amb oli. El discurs que el “poble” té la capacitat de defensar la República i no es fa per culpa d’una classe dirigent covarda potser aguanta una assemblea, però no una anàlisi sincera de la societat catalana.

També ens trobem que molts dels polítics i opinadors que han crescut amb l’escalfor de dir sempre el que el públic desitjava escoltar ara es troben molt incòmodes afrontant un discurs més realista. Molts eviten dir el que diuen en privat, d’altres eludeixen cap intent de superar la dissonància entre el que diuen i els fets. Ser líder amb el vent a l’esquena i sempre amb aplaudiments és fàcil. Encaixar la crítica dels teus i dir allò que no els agrada, no tant.

No existeix tant un conflicte entre qui creu que hem de treballar per una via de ruptura a mitjà termini o qui creu que hem de fer un treball per aconseguir l’hegemonia social que faci que aquesta ruptura sigui més fàcil. El conflicte està entre els que continuen bufant la bombolla de pensament màgic que té un munt de promeses o de calendaris imaginaris i els que volen afrontar un debat més sincer.

Un altre problema que té qui vol trencar la bombolla de pensament màgic és que el seu discurs també inclogui il·lusió i esperança. Qui aconsegueixi fer un projecte que fusioni una lectura de les opcions reals que tenim, de les nostres mancances i fortaleses, que plantegi com superar les mancances amb la capacitat de crear il·lusió i esperança, farà un gran favor a la causa. Si no es fa això, els que regalen un discurs màgic tenen el camp adobat. L’independentisme per avançar necessita tenir la sensació d’estar a l’ofensiva i tenir il·lusió. No només és qüestió de “pa” (opcions reals i treball polític i social sòlid) sinó també de roses.