Sánchez diu que no

Tornar a l’Estatut. Aquesta és la proposta de Pedro Sánchez després de la sentència del Constitucional del 2006, del fracàs del pacte fiscal, de les manifestacions sobiranistes de la Diada, de les consultes del 9-N i de l’1-O, de l’aplicació –amb la seva col·laboració– de l’ignominiós article 155, de l’empresonament de nou líders socials i polítics –que romanen injustament privats de llibertat–i de l’exili de set més, després també que de les eleccions del 21-D en sorgís una nova majoria independentista al Parlament. Després de tant, el president espanyol proposa rebobinar i anar a parar més o menys tretze anys enrere. Sánchez argumenta, com sempre, que no pot haver-hi una votació sobre l’autodeterminació a Catalunya, i n’ofereix una “per a un enfortiment de l’autogovern”. El sol fet que el líder del PSOE faci una proposta és una novetat, i encara més si inclou una votació. Anys de nos rotunds fan valorar qualsevol proposició. El problema és que la de Sánchez amaga, en realitat, una negativa. Perquè ignora els darrers últims deu anys i evita afrontar de cara la situació que es viu a Catalunya. No es pot tornar enrere, per més que ho proposi el PSOE. Segurament és el que convindria al govern espanyol, però és el que convé a Catalunya? En tot cas, no és el que demana una majoria que veu la reforma de l’Estatut com un capítol passat i que reclama que s’abordi el dret d’autodeterminació. I Sánchez diu que no.