On anem? I on anirem?

Mentre es comença a debatre el projecte de llei de vegueries, van passant coses que demostren que aquest és el traç gruixut, però que ens falta molta lletra menuda. Fa uns dies, els veïns de Torà van acordar –en una votació a mà alçada, talment un d'aquells referèndums locals suïssos!– iniciar els tràmits per passar de la Segarra al Solsonès. I fa unes setmanes, els que es movien per constituir-se en comarca eren els del Moianès, per enèsima vegada. Això ens demostra que aquest nivell, el comarcal, no està prou ben ajustat, i que potser caldria, abans de fer les vegueries –que es defineixen com una suma de comarques– redefinir-ne els components. Sobretot perquè les comarques, al seu torn, són una suma de pobles.

I també són curiosos els arguments per a la decisió de Torà –no gaire diferents de decisions semblants– sobre les preferències a l'hora d'anar al metge, o més genèrics, «perquè sempre hem anat cap allí». Doncs mirin, no pateixin perquè, amb comarca o sense, hi continuaran anant. La prestació de serveis públics, en allò que té de més territorial –on anem a escola, al metge, al jutge, a la policia– no segueix el mapa comarcal oficial, de manera que, si aquest canvia, els altres no tenen per què fer-ho. I, anar, el que es diu anar –a comprar, per exemple–, afortunadament és un acte lliure. O no hi han anat fins ara, malgrat la comarca oficial que no s'ajusta a la real? I això no vol dir que no calgui acostar les divisions territorials a les dinàmiques de la població, però hem de fer-ho a partir de la realitat. I és que caldria una bona informació sobre què vol dir ser comarca i ser vegueria, i, sobretot, per a què volem que ens serveixin, sense tòpics mal entesos. Potser aleshores podríem fer un debat més tranquil i més productiu, en lloc d'aquestes baralles de campanar sobre capitalitats, aeroports i altres històries.