Aliments artesanals

A l’article Qüestió de noms, ja em referia al fet que també en alimentació “el nom fa, o no, la cosa”, arran del fet que França havia prohibit aplicar el vocabulari carni a aliments vegetarians. És contradictori que els detractors de les carns s’entestin a emprar, en alguns productes, denominacions associades a aquests aliments. Segurament són conscients del valor que els atorguen molts consumidors. L’agost de 2017, Josep M. Fonalleras es preguntava en aquest diari: “¿Per què els consumidors de productes vegetals «necessiten» fer veure que mengen carn?” Fa poc, l’estat de Missouri ha decidit fer el mateix que França, i, si no es respecta la norma, les penes poden ser de 1.000 dòlars o un any de presó. Els defensors de la mesura diuen que això contribuirà que els consumidors sàpiguen què compren. Els partidaris de les “carns alternatives” consideren que es tracta d’una mesura de censura i de limitació de la competència. Cadascú adapta el significat de les paraules a la seva conveniència.

Un concepte entorn dels aliments també objecte de debat és el d’artesanal, que s’interpreta com a bo, enfront d’industrial, que es considera menys sa, menys natural (una qualificació dels aliments tanmateix ben confusa) o, fins i tot, perjudicial. Aquesta contraposició no és certa si, d’una o altra manera, es fan les coses bé.

Recentment la Xunta de GalÍcia ha proposat un decret per regular l’artesania alimentària, amb l’objectiu de fomentar els valors econòmics, culturals i socials que representa, i preservar les empreses artesanals que elaboren productes tradicionals (concepte que també caldria precisar) o estimular la seva creació. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que com tots els diccionaris ha de definir amb brevetat, considera artesans els objectes fets a mà. Tots hem constatat en botigues i supermercats que hi ha aliments industrials que s’etiqueten, falsament, com a “artesanals”, amb la intenció que el consumidor ho valori de forma positiva. Això és el que vol evitar, amb tota la raó, la norma gallega. Però com que no pot ser tan breu com una definició de diccionari, ocupa 41 fulls, sense entrar en els detalls de cada producte. Fa bé el govern gallec de voler promoure aliments casolans propis de qualitat i proximitat (formatges i altres productes lactis, també de llet crua; peixos i marisc, begudes alcohòliques, conserves vegetals, mels, pans, olis i cargols), del litoral o de la muntanya, i també posa atenció al treball de les dones i, en definitiva, al món rural. Això sí, en alguns casos es permet recórrer a tècniques mecàniques i a alguns additius.

Aquest 9 d’agost, Daniel Postico ens informava a El Punt Avui que Gerry Adams escriu un llibre sobre els plats que van degustar durant les converses de pau a Irlanda. Podem estar davant d’una possible qualificació d’aliments i menús? Els que predisposen a la pau o a la negociació? Són temps en què a molts els aniria bé consumir-los.