El que més importa

Ja soc una dona casada. No és cap notícia que desviï gens el curs de la història, però el trasbals que hi ha darrere un casament, això que ara en to repel·lent hi ha tanta gent que en diuen event –i continuen respirant com si res, sense que els fulmini un llamp–; tot el renou que comporten els preparatius de la cerimònia, per poc pretensiosa que sigui, des de tramitar la inopinada paperassa que exigeix la burocràcia civil fins a posar tota la família d’acord perquè vingui tal dia i a tal hora, i buscar alguna roba ni que sigui de mig mudar, i reservar el menjador d’un restaurant bufonet, petitet i baratet; tot aquest tràngol conté una gran lliçó d’humilitat. Si et cases als vint o als trenta, fins i tot a la ratlla dels quaranta, diguéssim que encara fas un cert goig, per poca voluntat que hi posis. Passat aquest punt termener, l’emprova de qualsevol vestit que remotament evoqui els aires d’una núvia et transformarà en un personatge de pel·lícula de terror. Bette Davis a What Ever Happened to Baby Jane?, posem per cas. L’efecte instantani és el d’estendre damunt teu un vel de realisme atroç; és a dir, assenyalar la faceta grotesca de l’ésser humà, escórrer-li d’una manotada el maquillatge. Si a sobre ets menuda, emprovar-te segons quin model a base de blondes o lluentons pot donar-te un aire, no tant de col·legiala vestida de comunió, que ja és prou calamitat –però agafada a aquella hora en què ja portaria les sabates enfangades i li hauria petat la cisa de tant enfilar-se al tobogan–, sinó de nina de col·leccionista, una mica diabòlica, que no se’n sap avenir d’haver pres vida fora de la capsa.

La tria del vestit és l’obstacle més fatigant, i jo no el vaig saber resoldre sinó dues hores abans de casar-me, entrant com una bala al Mango i sortint-ne com aquell qui diu amb la muda posada i l’etiqueta al vent. El fenomen més corrosiu, però, el més subtil i persistent, és que a una certa edat ningú no et felicita, no almenys com als nuvis de vint o trenta anys. Et miren amb sorpresa, i a tot estirar et donen un copet a l’espatlla que no saps si és d’ànims o de compassió. Els més atrevits et perden el respecte i qüestionen, a més a més, l’elecció: “Amb aquell?” Aquest sentiment de derrota anticipada se t’acaba encomanant sense voler, i en poc temps t’aprens tot de formulacions pràctiques per excusar-te, com si el pas que ets a punt de fer fos el mal menor per protegir la casa, els fills, les quatre coses que tens, per donar-los un nom i un títol de propietat amb el timbre oficial imprès. Tot per no dir que et cases perquè et dona la gana, perquè ho has volgut així, perquè estimes aquell i no cap altre, i perquè per anys que passin encara saps, sota el maquillatge i el vestit fals, ai senyor, quina poca gent i que poques coses compten de debò a la teva vida.