Esperar no és dormir

Observadors escèptics remarquen que el curs comença amb els independentistes fent la política al carrer i no a les institucions. És una visió esbiaixada que vol fer veure que hi ha discordança entre la mobilització social i l’acció dels representants polítics al govern i al Parlament. Convé recordar que la gent del carrer està fent política des de fa uns quants anys, reclamant que la manca de projecte dels partits unionistes vers Catalunya no sigui un impediment perquè els catalans fem el nostre, de projecte. És així que hem arribat fins aquí i que arribarem més enllà. Per tant, la política de mobilització social no és un recurs substitutori, sinó una constant que s’aferma i creix a cada moviment dels partidaris de la unitat espanyola, aculats en la repressió.

L’altra política, la institucional, té dos vessants. Per un costat, el govern espanyol del PSOE ja té les cartes sobre la taula i haurà de manifestar fins a quina mà està disposat a jugar. Per l’altre, la gestió del nostre govern és un entramat burocràtic que només canvia de ritme quan les lleis aprovades pel Parlament l’hi obliguen. I ara les prioritats parlamentàries són reaprovar les lleis tombades pel Constitucional perquè permeten avançar en millores econòmiques i socials, i una altra cosa seria inútil.

I ens queda, és clar, el vessant judicial. No es pot dir que formi part del nostre projecte polític, però sí del d’Espanya, i els resultats que doni poden influir en la direcció i la conflictivitat dels esdeveniments interiors i exteriors que es produiran. Esperem, però no dormim.