Modèstia i humilitat

La sòbria i simpàtica virtut de la modèstia, ens diu Vladimir Jankélévitch, intermediària entre les unilateralitats extremes, està feta a imatge i semblança de la nostra condició humana: aquesta condició, regulada per la llei de l’alternativa, ¿no es defineix amb la impuresa i la intermediació? Lluny de l’alfa i de l’omega, l’home viu, pensa i pateix en la zona de clarobscur de la quasi consciència i de la voluntat barrejades. La modèstia seria el bon ús d’aquesta impuresa i d’aquest aiguabarreig, que es mantenen a mig camí entre els extrems, que es preserven tant de la bogeria de les grandeses com del deliri de les petiteses, que s’estan de qualsevol mania, o sigui, de tot frenesí purista. Tanmateix, aquesta bella modèstia és ben lluny de portar-nos a la mitjania estàtica i estadística d’Aristòtil, perquè a la mitjania aristotèlica li falta tant l’heroisme com la inquietud; perquè aquesta mitjania fa la roda, com els paons, i contempla tranquil·lament la pròpia imatge. El virtuós d’Aristòtil és un paó una mica desplomat.

En canvi, la modèstia és una consciència inquieta, en el sentit que implica, amb el desig del màxim que es pot desitjar, el dolor d’ésser impur. La modèstia és potència de moviment i no de frenada. La virtut mitjana d’Aristòtil i la modèstia es troben de fet al mig, però van en sentit contrari una de l’altra. Com és sabut, el moviment ho és tot; l’aturada no és res. Hi ha dues maneres d’estar “al mig”: el de la semiconsciència, força contenta, prou satisfeta de pertànyer a la classe mitjana, i el de la consciència infeliç. Encara que atorgueu el mateix vot al modest que al mediocre, la mediocritat és, tanmateix, un fracàs, una grandesa mancada, que sona a buit. Sent com és buida, la mediocritat pretén d’estar plena; sent petita com una granota, es creu grossa com un bou. Contràriament, la modèstia, tot i poder molt, reconeix que és ben poca cosa. Els dos moviments contraris que oposen mediocritat i modèstia són el de Poc a Molt, i de Molt a Poc; d’una Miqueta a una Mica; d’una Miqueta a Res, i de Res a una Miqueta. La modèstia no regna sobre una macedònia de tendències incoherents, sinó que institueix un ordre just i racional. La modèstia obeeix a un logos moderador, regulador i compensador. Per conservar el control de les tendències extremistes i passionals, igual que per arbitrar l’insoluble antagonisme de les contradiccions extremes, cal ser modestos. Res no és frívol com esperem, ni tràgic com temem; i si la seriositat designa la situació intermèdia d’un home equidistant entre desesperació i fotesa, caldrà dir que l’activa, la fecunda modèstia, pel fet de ser mediadora entre els extrems, és la seriositat per excel·lència. Fins aquí, una concepció dels atributs que va que ni pintada als moviments actual dels dirigents de l’independentisme hegemònic, parin on parin. Però les coses canvien quan ens adonem que la seriosa modèstia no és sinó una ironia; i no pas la ironia solemne d’una consciència que només es pren seriosament a si mateixa, sinó la ironia modesta que pren seriosament la totalitat de l’ésser. O sigui, que pren seriosament tot allò que s’ho mereix, de ser pres seriosament. Seriosa com és, la modèstia només mostra sentit de l’humor amb els detalls mesquins –com la “celebració” de la Diada per Cs a la plaça del Rei, que també es prenen massa seriosament a si mateixos–. A les afirmacions categòriques, la modèstia hi oposa la reserva discreta, l’humorisme, el somriure de la raó –com els manifestants de la Diagonal a la Diada.

La modèstia comparteix amb la humilitat el fet de no reivindicar, de no tenir pretensions mercenàries. Encara més, la humilitat és, d’alguna manera, l’ànima de la modèstia; tot allò que és desinteressat i realment modest és, essencialment, humil. Una modèstia que no fos humil no seria modesta: per exemple, una modèstia que reserva i conserva alguna cosa, que va amb peus de plom, vol la substància i no l’escorça, la profunditat i no la superfície, la veritat i no el plomatge –aquesta modèstia és una falsa modèstia; aquesta nuesa és una falsa nuesa –com la que practiquen els Comuns, amb l’alcaldessa al capdavant–. Molts presumptes modestos deuen la seva reputació al frau –com els Coscubiela i Rabell de l’any passat al Parlament–: hàbils contrabandistes, deixen l’accessori per conservar allò essencial; renuncien a les menudalles, als jocs de la vanitat per conservar les serioses raons de l’orgull: ¡es fan els modestos i són els més pagats de si mateixos!