Setembre al Camp de Tarragona

El setembre, a gran part del Camp de Tarragona, ha estat des d’abans que s’albirés la indústria o Port Aventura, temps d’arreplegar la collita de l’avellana i temps, fins fa algunes dècades, de rierades i ensurts meteorològics que, enguany, les tardes i nits de bastants dies semblen voler recordar perquè dia sí i dia també tenim pluja, trons, llamps i aiguats caiguts de manera sobtada en algun indret del territori.

Quant a la collita, segueix comportant la necessitat de sumar esforços de tots els braços disponibles de cada casa per arreplegar-la i després esperar com la valora el mercat que tan lluny té la bufadora, el rasclet, la senalla o el vinclar de l’esquena pel pes dels sacs.

També, els nostres setembres han estat i són sinònim de festes majors ciutadanes i tant Tarragona el vint-i-tres amb Santa Tecla com Reus el vint-i-cinc amb la Misericòrdia ens posen a l’abast l’oportunitat de cremar les últimes carretilles del que han estat les clarors d’estiu.

Tot plegat, doncs, és la intersecció entre el resultat final de moltes feines al camp: esporgar, replanar, adobar, regar… en fi, tota la dedicació del món a la terra conreada per a recollir-ne els fruits, amb les llums encara vives i festives d’estiu i el lent rodar d’un nou curs.

Però enguany un element de pes s’hi ve a sumar. El nostre setembre, com el de la resta del territori que ens és pàtria i que l’11 ha estat esponerós, té una collita més que com és costum està amenaçada per temporals però també acompanyada de moltes voluntats que serven la vivor i el vibrar de les volences col·lectives junt amb un sentir d’allò que ja començat cal continuar i assentar: és el preludi de l’1 d’octubre, una data que molts voldrien esborrar del calendari i de la memòria i del record però que tenim ben fixada a la retina i al cor per la grandesa i per la repressió, per la plenitud i per la ignomínia i que, també al Camp, és més nostra que cap.