Prohibir

Quan es fa servir, excessivament, la paraula prohibir, el que es vol és limitar l’ús o el comportament d’algú. Mai s’aplica a animals i a coses perquè la prohibició es fa com a ordre entre humans. Però l’expressió deu ser tan antiga com la humanitat si prenem com a referència el paradís d’Adam i Eva quan, segons la Bíblia, van menjar del fruit prohibit. La prohibició és, com a comportament a evitar, tan antiga com la presència dels primers homínids a la Terra. Amb l’entrada a la democràcia i després del període confús de la dictadura, es va posar de moda l’expressió prohibit prohibir, declaració d’una voluntat de canvi sobre determinades imposicions autoritàries viscudes al llarg del franquisme. No es prohibeix als gossos l’accés a zones de jocs infantils, sinó que es prohibeix als amos dels gossos que hi accedeixin amb les seves mascotes. L’ús de la paraula s’ha estès d’una manera tan vulgar que el valor que aquesta té s’ha perdut en gran mesura. L’acció de prohibir neix, en general, per regular racionalment el comportament humà. Altres prohibicions tenen per objectiu evitar el perill. En d’altres pressuposa ordenar i facilitar accions, com és el cas de respectar l’ordre d’arribada. Però l’home és incomplidor natural de les normes quan aquestes són artificials i sense sentit. La prohibició sempre ha de perseguir l’obtenció del bé comú i de l’individual. Però també l’home tendeix a incomplir-la com si fos un atractiu. Però amb el temps la prohibició i el conjunt de prohibicions es converteixen en una conducta que, a mesura que no es compleix i que aquest incompliment es generalitza i no se sanciona, passa a no tenir cap valor. Un incompliment no sancionat és una prohibició sense efecte. I d’una manera inconscient deixem de veure escrita la paraula en molts espais i en moltes accions a pesar que aquesta sigui ben visible.

Les normes de circulació comporten moltes prohibicions. La urbanitat, implícitament, ens obliga o ens exigeix comportar-nos d’una manera i, tàcitament, ens prohibeix fer-ho d’una altra. En els espais públics que estan pensats per a un ús, se’n prohibeixen aquells que no s’hi corresponen. L’accés a un espai o edifici està prohibit per a determinades persones. A l’escola podem llegir moltes prohibicions que formen part dels contravalors. Creiem i ens eduquen en i per la prohibició. Tot plegat, hem manllevat l’expressió i s’ha perdut, progressivament, part del seu sentit, però sobretot hem perdut la seva utilitat. S’ha imposat el fet, conegut, que l’incompliment de la prohibició escassament té efectes perquè no existeix qui la fa complir o sancionar. Aquesta pèrdua de valor té el seu reflex en la relaxació en el seu compliment i en el seu efecte sobre el comportament humà.

La ciutat de Girona, com en les altres, té espais on l’escrit “prohibit” és paraula mullada i sense sentit imperatiu. Els parcs de jocs infantils són un exemple d’incompliments. En tots els espais de joc hi ha, per norma, un rètol on es descriuen les coses que no s’hi poden fer a més d’altres informacions. Està prohibit l’accés als gossos, prohibit l’accés en bicicleta, patinets i joguines similars, hi està prohibit fumar i també està prohibit jugar-hi a pilota. Un rètol ben visible ho explica clarament. Bé, no sempre és visible, ja que alguns del rètols són il·legibles, ratllats o fets malbé. El resultat de la prohibició és tot el contrari. Els gossos i les bicicletes hi circulen lliurement, s’hi fuma molt, sobretot les senyores, i la pilota és el joc preferit. El prohibit aparcar és com el joc d’amagar. Si podem, ho fem sense que ens vegin. Les bicicletes no poden circular per la vorera a una velocitat superior a la de les persones. He dit velocitat? Doncs sí, això és impossible. Ja veieu que aviat tornarem al prohibit prohibir i després farem el que a tots ens doni la gana. Són millor poques prohibicions i que aquestes es compleixin.