El detall

Cada any durant set anys, les manifestacions de la Diada han estat –si més no als meus ulls encara estrangers– una sorpresa reiterada. Que una població de 7,5 milions sigui capaç de generar gernacions pacífiques de més d’un milió de persones encara em meravella. Dimarts també em van sorprendre, un cop més, certs detalls: el japonès solitari que portava una pancarta que posava “Japó amb Catalunya”; els afrocatalans, els llatinocatalans, els sikhocatalans...; la brossa apilonada amb pulcritud a les papereres, i sobretot el fet que els manifestants eren de totes les edats i de totes les classes socials, o sigui, eren allò que popularment es coneix com a gent normal, és a dir, una secció ben representativa de la població catalana sencera. Són la prova, doncs, que els polítics sobiranistes són només la punta d’un iceberg immens i per això els polítics dependentistes assenyalen aquesta punta per ocultar la realitat subjacent. El dia següent, per exemple, Albiol va dir que Torra era “totalitari” (alhora que amenaçava amb el 155), i Rivera va acusar Torra d’apropiar-se de la Diada, tot i que Cs havia reunit força menys gent a la plaça del Rei el dia 11 que la que hi havia en la marxa de torxes a Banyoles per celebrar la inauguració de la seu territorial d’Òmnium al Pla de l’Estany, la nit anterior. Una marxa al llarg de la qual, per cert, es llegien textos enviats pels presos polítics i exiliats que palesaven l’absurditat cruel de l’Estat en què encara ens trobem.