La ‘masterbació’ dels polítics

L’escàndol dels currículums falsos demostra les dificultats titàniques a què s’enfrontarà qualsevol intent d’elevació del llindar ètic de la política madrilenya, per limitat que sigui. Perquè ni tan sols un afer d’importància secundària com els màsters i doctorats dels polítics resisteix la més mínima indagació, ni tan sols a nivell d’usuari d’internet. N’hi ha prou gratant una mica sobre la superfície perquè aparegui un floridíssim mercat de títols i postgraus que diverses entitats de rang universitari posaven (posen?) en circulació al servei de la classe política i les elits més extractives. Per un preu estipulat era (és?) fàcil lluir un diploma de ressonàncies acadèmiques amb què justificar càrrecs i privilegis.

El fenomen no ha estat exclusiu de Madrid, ni de bon tros. Al capdavall, en l’origen del cas Nóos hi apareix aquesta pràctica quan a un gendre i cunyat reial li faciliten un títol amb la marca Esade, a domicili i sense esforç. Fàcil, fins i tot per a Iñaki Urdangarin. De fet, en els últims anys el mercat dels màsters i postgraus ha generat una bombolla educativa de tals dimensions que, a hores d’ara, és difícil separar el gra general de la molta palla. La masterbació ha estat general.

El cas és que la batalla dels currículums ha frenat en sec la tímida proposta de regeneració que va significar l’arribada de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol, de manera que queda demostrat –per si encara calgués– el bloqueig absolut del règim del 78. El PSOE va aconseguir assaltar La Moncloa, amb només 85 diputats, amb l’argument bàsic de la moralització política i institucional. Però, en poc més de cent dies, el resultat és que el president del govern espanyol està seriosament qüestionat; el líder de l’oposició, encara més, i al de la nova dreta se l’ha empassat el ventilador que ell mateix va activar. Només se salva l’Emérito, aquest sí que en sap.