Els mals actors

En molt poques ocasions els ciutadans de la península Ibèrica hem gaudit d’un enfilall de despropòsits i de més que mediocres polítics i governants com ara. Molt em temo que en dèficit de qualitat personal superen de molt la tràgica floració dels polítics de la Segona República. De moment el qualificatiu d’ignorants pretensiosos s’acumula de raons dia a dia amb l’escàndol dels seus desvergonyiments acadèmics. Doctorats que es dilueixen, plagis que ni es consideren, llicenciatures a mida, màsters que es fonen de la nit al dia en perfecta coherència amb la teoria de Zygmunt Bauman sobre la modernitat líquida. Com no ha de ser líquida una societat que se suïcida en bandejar tots els valors que la van fer poderosa i líder d’Occident? Com no s’ha d’imposar la picaresca entre els suposats líders de la governació i de la política? El que estem vivint ara amb la corrupció i l’esquizofrènia dels títols universitaris i la conxorxa de determinades institucions acadèmiques és només el transsumpte d’una maleïda veritat subterrània: l’ocàs de l’ètica. Amb ella n’hi hauria prou per evitar desviacions, corrupteles i fantasmagories aparents. Sense ella, tot és possible, fins i tot lleis injustes, procediments judicials desproporcionats, futilitat en els fets que haurien d’establir límits i fronteres que fessin impossible, o improbable, la transgressió. La mare del despropòsit social té un nom: el relativisme moral que implanten aquests progressismes falsos que busquen diferents objectius dels que prediquen.

Avui els polítics de la IbÈria o pateixen d’una gran penúria moral o arrasen amb la imposició dels seus interessos personals sobre una societat violada, maltractada en nom d’una oligofrènica democràcia. No em sembla que el que veiem sigui una veritable democràcia, en tot cas grapejada i violada per perversos egoismes que pretenen ser d’interès general. Algú s’ha formulat seriosament la doctrina del bé comú? La governació avui és una lluita per la conquesta i el gaudi del poder, com àmpliament es va demostrar en la inutilitat paradigmàtica de Rajoy; i encara més en aquest inexplicat procés del prostituït assalt al govern que es va dur a terme amb la recent moció de censura. Quins són els interessos genuïns que es van pastar per semblant tupinada? Qui està a les bambolines per matrimoniar tal nyap “democràtic”? Interessos comuns o interessos de poder? Ni Pedro Sánchez, ni Puigdemont, ni Pablo Iglesias, ni els amics d’Otegi (els d’Hipercor), ni les diverses famílies independents, ni els superparadoxals bascos del PNB es van regir per un interès comú, pel bé de la societat i del poble, sinó per estrictes conveniències individuals, pel “gaudi” del poder i de les seves rendes, per esprémer més la mamella al seu favor. Egoismes que algun dia caldrà justificar, depurar o processar. És realment aquesta la democràcia representativa stricto sensu? A quin conflicte ens pretenen conduir aquesta colla de mediocres?

L’actual sistema de partits, la seva etiologia interna, el procés de progressió curricular, la manca d’una metodologia que objectivi els mèrits, la mort de la meritocràcia, la mentida com a procediment operatiu, la ganivetada o el cop de colze al company, l’expulsió dels millors i més dotats per a la presa de decisions amb criteri, etc. Constitueix la suma de factors que ha pervertit el codi de conducta d’aquesta classe política i, en conseqüència, d’aquest sistema. El que per a uns és norma moral per a d’altres és objectiu a destruir. El que en veritat és, no ho ha de ser en una emmerdada societat de la pudibunda postveritat. És a dir, de la supremacia de la mentida. És a dir, de la perversa lògica de Maquiavel, en desfavor del “govern dels millors” d’Aristòtil. És a dir, la canalla visió dels ambiciosos amorals no només ha pervertit les regles de joc, sinó que es munta el reglament a la seva mida. Ínfima mesura, és clar, doncs ínfima sol ser la seva dignitat humana. Al meu parer, ni és política ni és democràcia, ja que falla la idoneïtat, es taca la transparència, i es persegueix la prudència que sol ser patrimoni dels experts, els savis i els vells, com Plató definia en aquest sentit la classe política, que la República de Roma va encarnar al Senat. Alguna ombra de Marc Tul·li Ciceró, potser? Ni ombres ni cendres.

Sembla poc dubtós que aquesta democràcia així entesa resulta més una mala obra de teatre, encarnada per actors tan escassament dotats de dignitat i respectabilitat com aquest malmès Willy Toledo, per a qui el concepte de democràcia real l’encarna Cuba; o és la visió dantesca de democràcia que ens proposen personatges tan singulars –i inconseqüents en la seva privacitat– com Pablo Iglesias i el seu sistema arcangèlic veneçolà; o aquesta peça no fàcilment qualificable que sembla somiar amb la confrontació permanent, com Albert Rivera; o aquesta antologia del desconcert polític que ha vingut a ser el reconductor Pedro Sánchez, que regeix avui la nació espanyola sense rumb i amb criteris d’absolut pragmatisme. A Rajoy i la seva acòlita Soraya Sáenz de Santamaría, els reservo el silenci dels cementiris polítics perquè millor no retornin a escena.

Vivim, doncs, una mala obra teatral amb actors molt menyspreables. Ells s’ho prenen seriosament per a infortuni dels ciutadans, que probablement descobriran algun dia no llunyà que la il·legitimitat moral d’aquests actors ens aboca a la tragicomèdia. Tots els elements necessaris per acudir a Valle-Inclán en allò que ell va denominar “l’esperpent nacional”.