La resposta

“En ningun teatro de España se podran representar, cantar ni baylar (sic) piezas que no sean en idioma castellano”.

El favorit de la Reina Maria Lluïsa - esposa de Carles IV - Manuel de Godoy era primer ministre quan va dictar unes “Instrucciones para el arreglo de teatros y compañias cómicas fuera de la Corte” el dia 11 de març de 1801. Es nomenava un “censor literari”, que depenia directament de Madrid. A més: les obres noves escrites en català, si es representessin, no podien cobrar drets d’autor. Es barrava el pas a la vida teatral, únic mitjà per afavorir l’educació entre el poble, llevat de la instrucció des de les trones.

L’adveniment de la guerra amb França, i la successió de diferents governs, varen anar diluint aquesta norma, per lo que amb una Reial Ordre de 15 de gener de 1867, en el Regnat d’Isabel II, el General Narvaez, que era cap de govern, tornà a reblar el clau: “Considerando que se presentan a censura producciones dramaticas escritas en diferentes dialectos, destruyendo el medio mas eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España.”.

Ja hi tornàvem a ser! Però al dictar aquesta ordre varen cometre un error, aprofitat per la murrieria dels autors catalans: es prohibia la representació d’obres que fossin exclusivament escrites en català. “Exclusivament”. Per tant, si la comèdia era en català, però hi havia tan sols un personatge que parlés en castellà, ja no era una obra escrita exclusivament en català! Segons explica Josep Maria Poblet: “Els autors catalans es varen venjar de l’arbitrarietat comesa, fent que els personatges de les obres, que parlessin en castellà fossin... els traïdors, els usurers, els guàrdies, els militars, els “indianos” vells i podrits de diners que volien conquerir una noia jove... Sempre personatges que es feien odiar! Serafí Pitarra – Frederic Soler – de tan extensa producció teatral també ho va solucionar així, en obres com “Un mercat de Calaf” “Les francesilles” i d’altres.

La disposició durà poc temps: A l’any 1868 el Teatre Romea es tornava a rotular “Teatre Català”; desapareixia la censura, i la dissortada disposició. No obstant, la historia posterior tornaria a tenir capítols ben tristos d’aquesta mateixa espècie.

La nostra resposta ha estat sempre la mateixa: passar per damunt de les amenaces i prohibicions. Les primeres notes del Cant a la Senyera, de Lluis Millet, - que va esser proscrit molt temps - estan presents en un balcó del barri vell, i també volen evocar – per qui coneix de música – aquesta consciencia de país, ara mes que mai.