Titulacions

La classe política espanyola està patint una crisi acadèmica. Surten com bolets titulacions universitàries sospitoses. Hi ha ministres que han hagut de dimitir, líders imputats per no poder explicar d’una manera raonable d’on i com han tret els seus títols, polítics que certifiquen que tenen estudis que ni tan sols s’ofereixen. La situació no pot ser més trista, ni lamentable, ni més allunyada del rigor... acadèmic. Com diu el meu amic: “Per què m’ho feu això?” I té raó, perquè tot plegat afecta la moral de la ciutadania, o per dir-ho d’una altra manera: desmoralitza el sentiment democràtic. El sistema democràtic pot elegir líders tan improbables com Donald Trump, però no pot aguantar indefinidament, aquí i allà, el desprestigi dels seus màxims representants. L’actitud de qui ostenta la representació institucional té un impacte directe sobre el respecte col·lectiu que genera la institució. Jo m’he passat la vida desitjant sentir respecte pels polítics a qui no he votat, desitjant sentir-me orgullós de l’alcalde, del cap de govern o del president del parlament que m’han tocat. Si coincideix que són els que he votat me’n sento cofoi, i si no és el cas em reconforta que siguin gent respectable els qui em representen sense el meu vot. Soc partidari d’una cosa que ja sembla anacrònica: el sentiment institucional. S’hi ha referit en una entrevista recent el pensador i exconseller de la Generalitat Joan Manuel del Pozo. Hi esmenta un llibre de Hugh Heclo amb títol significatiu: Pensar institucionalment, i Del Pozo recorda que la democràcia “necessita alimentar el sentit de les institucions com a dipòsit de valor general, universal, estimades i respectades per tots”. Vist des del moment polític actual aquesta afirmació sona a un lament, a una causa perduda. Ens hem acostumat perillosament a acceptar líders que “partiditzen la institució”. Als meus representants els convalido, ara mateix, bones dosis de sentiment institucional per qualsevol màster que vulguin cursar... o que es vulguin inventar.