Normalitat democràtica

Ciutadans (Cs) i el PSC han apujat el to i aquesta setmana han amenaçat la mesa del Parlament de dur-la als seus amics del Tribunal Constitucional o als jutjats penals, perquè aquesta ha decidit que mentre no hi ha acord entre els grups republicans majoritaris sobre com cal respondre a la demanda de suspensió dels diputats represaliats que exigeix el jutge del Suprem Pablo Llarena, la majoria es manté tal com va sorgir de les urnes del 21-D. Una obvietat, vaja, avalada pels lletrats del Parlament. D’entrada, és obvi que la situació no és la desitjable i que seria bo que Junts per Catalunya (amb totes les denominacions que té l’univers sorgit de l’antiga CDC) i ERC fessin un esforç per arribar a acords en els punts clau per fer front a la repressió de l’Estat. Després, que votin el que vulguin sobre les lleis socials o que es negociï amb el PSC i els Comuns el que calgui en algunes grans ciutats de cara a les municipals, cosa que no és pas dolenta, ja que l’àmbit nacional i el social mai aniran separats i, per tant, dur aquests dos mons polítics a la discussió ja és intrínsecament bo. Ara, deia, en els punts clau del procés d’emancipació caldria més unitat.

Però no recordo quants cops els diputats de Cs o del PSC van reclamar sessions de control al govern de l’Estat durant el 155. Sí, el decret suspenia el Parlament perquè convocava eleccions, però també –si cal, que el rellegeixin– permetia a cada ministre del ram passar comptes sobre les seves actuacions a Catalunya. Durant el 155 hi havia conseller de Polític Territorial, era el ministre del ram. Llavors, però, silenci. I també és sorprenent que, vist el relat de cop d’estat que fan del 6 i el 7 de setembre –ple de mitges veritats i, directament, alguna falsedat–, ara, curiosament, no facin el més mínim cas dels lletrats del Parlament.

El que passa és que els partits del 155 van convocar les eleccions del 21-D convençuts que les guanyarien i, de nou, les van perdre. I això, i el que significa sobre la sortida de l’atzucac polític, costa de pair. Per això, Cs i el PSC juguen a canviar les majories que van sorgir del 21-D. Un veritable exemple de normalitat democràtica.