La indignació real del 20-S

De totes les miserables mentides i manipulacions que ha creat l’unionisme per destruir el procés, i amb aquest un moviment independentista que sempre ha volgut ser modèlic, el relat que s’ha inventat sobre els fets que, avui fa un any, es van produir a les portes del Departament d’Economia és segurament un dels més indignants. D’entrada, perquè hi ha molts, milers de testimonis que hi érem i podem corroborar que la manifestació espontània de protesta que van veure els nostres ulls no és l’“aixecament tumultuós” que expliquen els atestats policials que “pretenia evitar l’acció de la justícia”, una pura i escandalosa tergiversació que ja va quedar retratada en el reportatge 20-S. Un documental, per cert, que ningú ha rebatut amb un sol argument sòlid, i que simplement s’ha amagat a la resta de l’Estat.

Però el més greu és que aquesta invenció és ni més ni menys que la versió oficial que ha comprat el jutge, sense atendre cap de les innombrables evidències que constaten la mentida, i l’única excusa que fa que dues persones pacífiques que tot el que van fer va ser canalitzar la protesta faci més d’onze mesos que són a la presó acusades de sedició. Aquesta és la gran diferència de tot: ja poden anar uns amb la veritat per davant, que no passa mai de ser en la pràctica una gota de consum propi perduda en l’oceà dels que tenen tots els ressorts del poder per interpretar després la realitat com els plagui, sovint a base de falsedats, i l’ús exclusiu de la força. El judici –ja s’ha demostrat en les diligències prèvies– és impossible que sigui just quan els jutges són part, i a sobre porten la samarreta dels tramposos. Europa és l’única esperança que algun dia les coses tornin a lloc. Tot arribarà. Mentrestant, que ho vegi.