Tribuna
Catalunya internacional
Catalunya lluita per la seva llibertat, per decidir el seu futur. Li cal, però, més presència internacional. Arreu del món, fent feina de formigueta o de tità, on es pugui i on no també amb imaginació. Una via excel·lent de penetració a tots els països del món tot evitant l’esquema d’arcaica visió repressora del nacionalisme espanyol excloent és el món del saber. Són ferms els fonaments de tot l’aconseguit des del govern de la Generalitat des dels anys vuitanta del segle passat. Saltant per damunt de dubtes, travetes espanyoles –també algunes des del propi país–, optant per creure que d’un cap a l’altre del món s’hi ha de ser, sigui en el comerç, l’economia, la política, els intercanvis, la cultura, etc. També per revitalitzar les comunitats de catalans d’arreu del món.
Enmig de l’ofensiva agressiva del Ministeri d’Exteriors, on el ministre de torn insulta ciutadans del mateix Estat de la manera més grollera, s’ha de treballar amb fermesa. El Diplocat i els ens que anteriorment han existit van fer una tasca més que correcta, d’aquí l’odi i el ressentiment de la dimitida Soraya Sáenz de Santamaría. S’ha fet bé la projecció de l’economia, el mateix es pot dir en comerç exterior. Part de l’increment constant de l’exportació catalana al món n’és deutora. El que cal és estimular més el camí que impulsa el conseller Ernest Maragall malgrat les amenaces, la que era, és i serà presència parapolicial de funcionaris espanyols de consolats o ambaixades, que intentaran frenar –sigui amb mentides, abocant hostilitat o animadversió– les actuacions catalanes. Siguin comercials o polítiques, econòmiques o culturals.
La gran majoria dels centres catalans d’Amèrica i Europa van ser fars de la catalanitat en els moments més difícils dels segles XIX i XX. Amb Antoni Segura vaig dirigir la recerca Catalunya al món. La presència catalana al món: segles XIX i XX ( 2008), efectuada per Silvina Jensen, Oriol Dueñas i Pablo Duarte. On es demostra que van ser alternativa de supervivència, de cultura, de vegades d’ajut econòmic, social, cultural o fins i tot refugi de la catalanitat. Cal refer i enfortir el que en el seu temps va fer Albert Manent amb els casals catalans i centres d’aquest caire, molt més diversos i prolixes del que aquest nom sembla indicar. Avui és absolutament diferent.
Els catalans estesos arreu del planeta no són majoritàriament emigrants que van a cercar fortuna, a fer les Amèriques, sinó que són el més clar exemple d’un ventall complet de la complexitat de la societat catalana. Els uneix la identitat, la cultura i pàtria comuna. El desig de veure com el seu país és com qualsevol altre Estat del món. En aquest camp cal actuar des del saber i la intel·ligència. On la joventut és força notòria, en primera, segona o tercera generació. Hi predomina el saber, molts amb estudis especialitzats o universitaris que els han obert la porta per poder ser arreu de tots els països. Pròpiament d’un món globalitzat. S’ha de fer continuïtat pensada i raonada vers la gent que ha mantingut la catalanitat per dècades, dels seus avis o pares ençà. Són gent catalana com nosaltres o mantenen molts dels somnis que la major part dels catalans tenim. Un país lliure. He viscut moments d’una intensitat emotiva de catalanitat arreu dels punts cardinals que farien envermellir molts oblidadissos del molt que els devem. Del molt que han fet per mantenir la flama de Catalunya al món.
Ara cal actuar a partir del coneixement, de la universitat de cada país o ciutat on hi hagi catalans exercint, estudiant o relacionats en aquest espai tan lliure com és la universitat. Hi ha nacions no reconegudes pels seus estats que han creat càtedres amb el nom respectiu i usen, actuen i potencien la seva llengua i cultura. Una càtedra Catalunya es basaria en un acord ben fàcil d’obtenir entre la universitat d’on sigui o vulgui, de l’Argentina a Austràlia, dels EUA, Rússia o Alemanya, a la Xina, etc., la nostra cultura. Res establert, ja hi ha institucions que ho fan: és crear un organisme que parteix de la realitat del gros d’universitaris de cada lloc, de l’emigració de cada lloc per respondre des d’allà per explicar el país i que mai no tindrà els obstacles polítics que en altres àmbits es trobarien.