Judici pacífic

La identitat catalana i el dret a la lliure determinació del poble català estan amenaçats. Per aquesta raó el poder de la identitat sociocultural catalana reacciona manifestant la seva fermesa. I qui amenaça els catalans? És l’espanyolisme castellà que ostenta el poder amb conviccions imperialistes, que sobreviu amb la consciència malaltissa d’un patriotisme excloent, ufà i superb, que no tolera ni sap digerir l’expressió de la voluntat catalana a les urnes fent ús i abús de la força que ostenta i (si cal) tergiversant la realitat per legitimar els seus actes als ulls de la ignorància generalitzada.

El respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles està proclamat pel dret internacional contemporani a través de la Carta de les Nacions Unides (1945) i la Declaració del Dret al Desenvolupament (1986), que tots els estats del món han acceptat. Tanmateix, Espanya nega aquest dret i es refugia en un ordre internacional que, malauradament, no té prou autoritat per garantir allò que promulga, en què els estats poden apel·lar al dret a la no-ingerència i fer valer les relacions de poder. Però això també ho nega, i al seu torn proclama la llei de l’amenaça com l’única real. Portes endins i portes enfora crea notícies falses mentre imposa el silenci i la por als catalans. És a dir, de la mateixa manera que ho fa l’ordre tecnocràtic des d’altres esferes del poder, l’ordre espanyol castellà conté la resistència a les injustícies que fomenta mitjançant l’exercici de la repressió i (si cal) la violència. Ara bé, els catalans són un poble unit i una de les nacions més genuïnes del món (ho diu la història dels pobles d’Europa) i Espanya no, pel fet de ser una aliança traïda per la castellanitat, des dels fets del 1714. Des d’aleshores l’ordre espanyol està basat en la traïció als drets històrics catalans i a la veritat històrica, que ha manipulat. Aquesta és la veritable fortalesa de la causa catalana, i la debilitat de l’espanyola, tot i l’engany històric que incomoda l’espanyolisme i Europa mira de reüll.

Però restituir el dret a la pròpia història no és suficient, també és necessari fer-ne un judici per materialitzar-lo. Pel simple fet d’haver exercit la violència judicial i policial amb l’objectiu de negar i impedir el dret a defensar i exercir la lliure determinació del poble català (proclamada amb mitjans pacífics i com a expressió de la voluntat col·lectiva), l’ordre espanyol castellà es mereix el menyspreu i la vergonya, el rebuig i la condemna pacífica, i en darrera instància, el seu judici. Es mereix el judici de la dignitat dels pobles pacífics davant d’Espanya, d’Europa i del món, pel bé del futur de la humanitat.