Estiu negre

Per si les persones que esteu llegint aquesta columna no ho sabíeu, avui, 22 de setembre, és el Dia sense Cotxes. Potser els lectors no se n’han adonat perquè encara no han sortit de casa. I si ho han fet, no han notat res especial a la seva població, a part de l’habitual disminució del trànsit deguda al fet de ser dissabte. I a part d’algun carrer amb trànsit restringit o directament tallat a la circulació de vehicles amb motiu d’aquesta commemoració. Una commemoració que tanca la Setmana Europea de la Mobilitat, que –s’ha admetre– ha passat sense pena ni glòria tot i que té uns objectius tan lloables com promoure hàbits més sostenibles, més saludables i també més segurs. I més seguretat en la mobilitat en falta, i molta. Només cal veure les dades que s’han fet públiques aquesta setmana sobre la sinistralitat a la carretera. El resum és clar: ha estat un estiu negre per l’augment de víctimes mortals a les carreteres de casa nostra. Des de principi d’any han mort a les carreteres gironines 27 persones, ni més ni menys que un 35% més que l’any anterior. Una dada que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. Sobretot quan les distraccions són la principal causa dels accidents mortals. És evident el que hi ha en moltes ocasions al darrere de la paraula distracció, el mòbil. Però no, tossuts com som, insistim que nosaltres no, que nosaltres no ens distraiem amb el mòbil, que mai el mirem mentre conduïm, que mai contestem cap trucada i, per descomptat, mai contestem cap whatsapp. Tot i que ben bé mai, tampoc. Perquè després arriben els matisos. Que si només mirem el mòbil quan estem parats en un semàfor, que si només el mirem quan estem en un embús de trànsit, que si… I així, amb una excusa darrere l’altra per tranquil·litzar la consciència i pensar que cadascú de nosaltres està lliure de qualsevol mal. Vaja, una actitud semblant a la de conduir tot i haver consumit alcohol, que sovint es justifica amb la típica frase de “jo controlo”. Davant aquesta situació d’irresponsabilitat, ja s’ha vist que de poca cosa serveixen les campanyes com per exemple la que hem vist fins ara on les persones topen contra la realitat quan els fan veure la diferència entre posar cara o no a la víctima d’un accident. Fins que no admetem la realitat, que és que no vivim en una bombolla que ens protegeix a nosaltres i els altres d’accidents, no hi haurà res a fer.