Tribuna
La ‘batalla’ de Barcelona
En l’any acadèmic que viurem unes noves eleccions municipals, la Jornada dels Economistes que organitza el Col·legi estarà dedicada a les ciutats: Ciutats i innovació. Espais de coneixement i de creació. Les ciutats, amb els seus problemes, han esdevingut crucials per entendre el model de desenvolupament contemporani, resumia el seu director, el professor Joan Trullén.
Una ciutat es pot interpretar com un microcosmos on els problemes d’una societat, d’un país per extensió, es concentren i es poden resoldre de manera més personalitzada. Li vaig sentir resumir al candidat in pectore Manuel Valls, exalcalde d’Evry (2001-2012) i ex-primer ministre de França (2012-2014), de manera força gràfica: “Governant una ciutat pots canviar coses; governar un país és com portar un tanc, difícil de fer virar.” També la nostra Barcelona, com a capital, presenta les contradiccions i complexitats que trobem a la totalitat de la societat catalana, però de manera més localitzada, circumscrita i, possiblement, més àgil de gestionar.
En l’era global, però, les ciutats transcendeixen el localisme i esdevenen vertaders actors geopolítics, teixint xarxes que poden superar les dinàmiques estatals. De fet, Europa també es podria entendre com una xarxa de grans metròpolis, que comparteixen reptes i tenen necessitats similars. En la contemporaneïtat, doncs, ens enfrontem a un dilema més que interessant a l’hora d’entomar la gestió pública d’aquestes: la necessitat de posicionament global sense deixar de resoldre als barris i als veïns els seus problemes més locals. L’èxit d’Ada Colau, malgrat la debilitat del seu equip de govern, va ser precisament aquest: en època de conflictivitat creixent, amb la narrativa de la crisi, Colau va parlar a peu de carrer.
En les eleccions que venen, però, el panorama serà diferent. L’actual alcaldessa ja no podrà vestir-se d’activista després de quatre anys desgastant-se a la plaça Sant Jaume, mentre que l’oposició plantejarà debats de país que obligaran a fer sortir el relat del prisma local per jugar en aquest difícil equilibri entre l’agenda global i la local. Per una banda, tot apunta que si Manuel Valls troba una “plataforma transversal” –usant el seu eufemisme– per fer-se un lloc a la política barcelonina, abraçarà posicions tecnòcrates per blanquejar la imatge dels qui l’han empès (Ciutadans), amb terminologia marketiniana i gerencial. Roda el món i torna al born, ens diran d’un Valls de qui vendran el seu lideratge i la seva actoritas com a primer ministre com a garantia de bona gestió. I, mentrestant, Valls mira a la cara dels nostres líders com un petit Bonaparte amb ganes de recuperar l’imperi perdut més amunt dels Pirineus.
Per altra banda, el sobiranisme –avui malauradament perdut amb com gestionar el post 155– afronta encara el debat entre la unitat d’acció o la uniformitat –que criticava Marcel Mauri durant la Diada–, sigui en un escenari electoral a nivell municipal o, per què no pensar-hi, en un d’autonòmic futur. Comparteixo la seva diagnosi de partida: si Barcelona no queda en mans dels independentistes, difícilment el país podrà fer passos cap a la República. Però, pel que sembla, perquè això passi hi haurà vàries receptes, com ja ha passat en els darrers temps a l’hora de liderar els moments determinats del procés.
Més enllà del tactisme entre grups sobiranistes, que malauradament tinc la sensació que acabarà imposant-se, el més important és no perdre de vista el marc mental d’unes eleccions municipals: el ciutadà vol sentir a parlar dels seus problemes, que van des del clavegueram i els ajuts a l’habitatge per als més humils, fins a l’ús de la ciutat com a plataforma geopolítica pels grups de poder, per posar alguns exemples. L’economista i exdiputat Oriol Amat, sempre pragmàtic en l’anàlisi de l’actualitat, exposava una recepta per avançar cap a un horitzó nacional de plenitud força intel·ligent: cercar grans consensos (drets humans, justícia...), pacifisme, excel·lència en la gestió i il·lusió pels projectes de futur.
En el futur escenari municipal, l’actual alcaldessa i Valls –si es presenta– representaran models de ciutat totalment oposats. Fins i tot, se’n podran fer lectures simplistes en l’eix ideològic. Però, hi ha quelcom que tots dos esperen: que l’actual independentisme fraccionat i confús erri, que no trobi consensos per anar a l’una, no plantegi una política holística de ciutat (global i local, nacionalment mestissa i integradora) i, sobretot, que redueixi el debat a una simple narrativa independentista de blancs i negres. Llavors, l’esquerra populista d’Ada Colau i el social liberalisme de Manuel Valls tenen el camp de joc ben adobat i a punt.