“Al llibre hi ha la fal·lera mariana barrejada amb la japonesa”

El meu pare, com a bon filòsof que era, estimava el pensament, que és invisible. Donar voltes a qüestions metafísiques, d’una manera rigorosa i oberta, era una de les seves ocupacions predilectes. Però també era algú que, com a bon cristià, estimava la humanitat tal com és, visible, i, amb una paciència proverbial, vivia la quotidianitat amb generositat, cordialitat i franquesa.

Hi ha molts prejudicis sobre la poesia i he provat de retratar-ne alguns al llibre. Hi ha qui creu que és una cosa difícil i pesada i qui, just el contrari, pensa que és una presa de pèl sense suc ni bruc. I és tan ampla, la poesia, que és tot això i cinquanta mil coses més que, curiosament, satisfarien el prejudiciós sense cap problema.

El límit és sempre una mica més enllà i el que importa és, precisament, aquell buit que ens queda per descobrir. I la recerca, tant si és científica com espiritual, té un component de suspens que pot ser pura novel·leta i la manera com hi anem és totalment melodramàtica, si ho mires de lluny.

Potser perquè m’he tornat una mica més agre en la mirada al món. Sonarà pompós, però la impossibilitat de controlar el propi destí i adonar-me que els ideals i la realitat van per camins oposats m’ha portat a una forma de desengany. I els barrocs, precisament, només feien que parlar d’això.

Els misteris que repassa el rosari són una barreja perfecta d’intel·lectualitat i presència i això m’anava molt bé per parlar de la poesia. El rosari és una estructura que em servia de plataforma perfecta per elevar la trama.

Hi ha veritats íntimes que només saben aclarir-se a través de la poesia. I també hi ha unes ganes de fer el bèstia de les quals se’n pot sortir il·lès només si les treus com a poemes. I hi ha jocs de pensament que només són plantejables a través de la poesia. I... I...

També perquè venim de la tradició de les religions de llibre (la Bíblia, l’Alcorà, el Talmud) i, per tant, la millor manera d’encarar el Deus absconditus de sant Tomàs d’Aquino és a través del discurs i, sobretot, del discurs fixat, el llibre.

Quan era petit, el desig universal de volar el veia realitzat en la iconografia de la Mare de Déu ascendint al cel o en els personatges de Bola de Drac. Al meu llibre hi ha la fal·lera mariana barrejada amb la japonesa.

La paraula escoltada és efímera, passa i avança. En la lectura, en canvi, el text pot anar al ritme que desitgi el lector. Endavant i endarrere, repetint-se tant com calgui. Això, simplement això, ja fa que pensar en un món escrit o en un món oral suposi dos plantejaments totalment diferents.

Cal entregar-se a l’art sense reserves, sense crear barreres de precaució. En les obres d’art és l’únic espai on ens podem deixar endur amb confiança i, si tenim sort, assolir l’èxtasi, alguna mena de possessió. Entusiasme, etimològicament, vol dir “tenir un déu a dintre”.

La poesia sempre està en crisi: una crisi interior, de dins de cadascú, una batalla entre opcions estètiques, o l’alliçonament dels dogmàtics inflexibles que decideixen què ho és i què no ho és.