Pluralisme

S’acosta l’u d’octubre i tal dia farà un any. Arreu del país se celebren commemoracions, es bategen places i es fa balanç. Per als que en vulguin un, de balanç, els recomano el de l’Antoni Trobat a El Temps. Per la banda sobiranista es detecta la manca de lideratge i la desorientació fruit del pas del temps i la repressió. També l’enteresa i la dignitat, palesada en la contínua mobilització social i en les cartes dels presos. Per la banda unionista, d’una banda s’observa l’esqueixament entre partidaris d’un diàleg que mira d’obrir-se pas en mig d’un joc aritmètic complicat i contra uns aparells de l’estat infestats de partidisme. Per l’altra, un ultramuntanisme que em fa pensar en Hongria, Polònia i més enllà. Amb les seves banderes, les seves afinitats electives i un nacionalisme tan descarnat que, com a anunci dels perills del nacionalisme, resulta ridícul.

Antoni Puigvert aquest dilluns i des de les pàgines de La Vanguardia hi veia una llum de claror que jo, tanmateix, encara em resisteixo a compartir. La batalla central es juga on es jugava: en què volem dir amb la paraula democràcia. En la (in)capacitat de resoldre problemes polítics de manera raonada i dialogant. En la voluntat d’abordar via negociació l’adscripció nacional i territorial d’un país dins una democràcia occidental. En la cessió en els plantejaments propis, en la proposta i, finalment, en la votació. És això o l’autoritarisme, la subjecció i, tal com diu la història, novament la insubordinació. De moment i parafrasejant Aznar: abans veig una Espanya autoritària que no pas una Catalunya trencada. Catalunya vol pacte. Quina democràcia vol ser Espanya?

Que una mar de progressistes espanyols es facin ressò del sentiment que emana del títol de Josep Colomer, España: la historia de una frustración, té a veure amb els costos ara visibles del xoc de trens. D’aquell partit de futbol que l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría (perdonin l’acudit) havia de guanyar deu a zero. L’Estat espanyol es juga de quin color vol que sigui la seva democràcia. En aquest sentit, tornar al teòric de la democràcia, Robert Dahl, fa mal. El pluralisme polític, ens diu, parteix de la creença que el poder polític és difús entre els diferents agents socials. La distribució de poder reflecteix la balança d’interessos en competició. L’estat és un àrbitre neutral entre els diferents interessos. Els interessos polítics busquen representar àmplies masses de població i la separació de poders està feta per evitar l’ús abusiu d’aquest poder. Què volen que els digui. Un any després el PP ja no governa, tenim presos polítics i el moviment social i polític que dona suport a l’independentisme segueix on era. De moment, la democràcia espanyola i el seu pluralisme han rebut de valent. El govern espanyol, en els seus passejos pel món, se’n va adonant. Potser és el primer pas.