Maragall i el ‘maire’ Valls

Heus aquí que Pasqual Maragall tornarà a guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. Ser alcalde de Barcelona té molt de mèrit, però que Maragall torni a l’Ajuntament de la ciutat que va governar després de tants anys de transició postolímpica, encara que sigui transformat en algú que es reivindica com a hereu seu, seria inimaginable si no fos que a Espanya hi ha precedents molt menys il·lustres. Sí. Passen els anys i el del Ferrol continua. No pas, és clar, de cos present, que tothom sap on es va podrint el que en queda. Oficialment, però, a Franco no el reivindica ningú. A Pasqual Maragall, en canvi, a més del seu germà, fins i tot el reivindiquen molts d’aquells que mai no el van votar. Alguns per raons d’edat, d’altres per raons d’ideologia o de nacionalitat com Manuel Valls i com Inés Arrimadas. Sembla, però, que avui tots els candidats amb possibilitats de guanyar l’alcaldia de Barcelona hi comparteixin estratègies i afinitats ideològiques. És clar que, com llavors, avui també tenir una ideologia no és gaire res més que presentar-se amb una aurèola de modernitat, de transversalitat i, si pot ser, d’europeisme. Aparentment Valls té tot això. Es ven i ens el vendran així. Tant se val que a França ja no el vulguin. Tampoc als de Ciudadanos no els vol ningú. Va haver-hi un temps que deien que eren transversals, moderns… espanyols. No ha colat. Només són Espanya. I aquesta moto avui a Catalunya i a Barcelona ven poc. Cal que sigui europea i que no es noti que ha estat revisada a Madrid. El maire Valls ja ho sap. Com als de Ciudadanos, també a ell hauríem de preguntar-li el mateix que es va demanar Josep Pla tot just arribar a Manhattan. “I això qui ho paga?”