Mobilitat sostenible

Carl Friedrich Benz, uns dels pares de l’automòbil, mai hauria pensat com evolucionarien aquests ginys i els problemes que arribaríem a provocar pel descontrol desmesurat del seu creixement i per les conseqüències ambientals i de salut que provoquen. Des d’aquell 1893, data en què es coneix el primer cotxe, tot ha canviat, i molt. Tampoc podem pensar ara, oberts a la més absoluta imaginació, quins seran els problemes que ens envairan consegüents a les noves tecnologies, el consumisme i la necessitat d’innovar permanentment. Cotxes sense conductor, cotxes voladors, cotxes sense rodes o amb tracció diferent de la que avui coneixem, són ja el present. Estem a l’inici de la revolució en la mobilitat. Howard Roper, el 1867, va ser el primer inventor de la motocicleta, amb motor de cilindres de vapor que va revolucionar, un cop més, la mobilitat sense imaginar que seria el vehicle més usat a les ciutats. Amb el temps, aquests vehicles de dues rodes han desplaçat els de quatre per la facilitat en el seu ús i, sobretot, per les solucions que ofereixen al col·lapse circulatori i a les dificultats d’aparcament. Avui, es tracta d’una autèntica invasió, que ha arribat als límits insospitats ocupant espais que són propis dels vianants i de zones d’aparcament sense usuaris definits. La bicicleta, vehicle sense motor, propulsat per la força humana, té els seus orígens cap allà al 1839, obra de Kirkpatrick Macmillan, i avui és el símbol de la mobilitat sostenible. Hi ha cultures que han integrat més i millor aquest vehicle a la mobilitat i d’altres que ho han fet com a model de desplaçament econòmic i per a tothom però sense definir clarament la compatibilitat amb els humans que van a peu. I tot això ho escric quan estem celebrant la setmana de la mobilitat. Entenem que ho fem des de la sostenibilitat d’un sistema que es veu constantment superat. Soc contrari a les setmanes de qualsevol cosa o al dia de no-sé-què. Fent-ho, evidenciem una feblesa enorme sobre un fet que volem modificar però sense una voluntat determinant de fer-ho. “La setmana de” o “el dia de” són un rentat de consciència, per uns dies només, d’aquells entorns socials i polítics que poc creuen en els canvis necessaris per al benestar dels ciutadans. Forma part de les accions de sensibilització que han de fer més els ciutadans que no pas els governants. El sentimentalisme, la bona voluntat i les grans proclames no fan canviar el que és essencial: el canvis en els hàbits i els costums.

Voler canviar-ho és la primera de les condicions que qualsevol govern s’ha de plantejar. Els millors models urbans s’han construït sobre la base de la cultura, l’educació, l’urbanisme i les lleis. Explicaré breument cada una d’elles. La cultura sobre sostenibilitat comença practicant-se en el si de la família. Una cultura sedimenta la història i no és un producte d’un govern sinó d’amplis consensos obtinguts al llarg de moltes dècades. L’educació facilita el respecte a l’altre, pel més feble, i aporta valors intangibles com és ara la salut. L’urbanisme ha de plantejar com resoldre la compatibilitat entre vehicles i entre aquests i les persones. Les lleis han d’arribar allà on no arriben les consciències, on l’educació no forma part del comportament habitual i on es perd el respecte als altres. Les quatre condicions han d’interaccionar en un únic model que necessita polítics valents i decidits. Això es concreta en una reducció o tancament parcial de les zones a la circulació, prioritat en la circulació de vehicles sostenibles, increment de carrils bici, separació de vehicles i vianants, supressió de transport públic contaminant, increment de transport públic elèctric, passos de vianants intel·ligents i més punts de càrrega per a cotxes elèctrics o amb gas, fent que la mobilitat sostenible duri els 365 dies de l’any.