A la tres
Quin tuf!
Si no fos que està basada en fets reals, la sèrie aquesta sobre el comissari Villarejo podria ser ben bé una comèdia. Però és molt gros. Gràcies a Villarejo.com (perdó, volia dir Moncloa.com) cada dia n’anem sabent un capítol més, i com més en sabem, més ens escandalitzem. Vostè i jo, és clar. Perquè no em sembla que en l’àmbit espanyol hi hagi un gran escàndol. Més aviat, allò que un dia rere l’altre revela Villarejo.com s’està utilitzant com a arma llancívola entre govern i oposició. Però ningú n’analitza ni el fons ni el perquè. Quan a Catalunya vam saber de l’operació Catalunya i de les clavegueres de l’Estat, ens vam escandalitzar. Però a Madrid ni es van immutar. Ara, les clavegueres els afecten a ells directament i tampoc s’immuten. Admeten l’existència de les clavegueres (l’existència de la brutícia a les clavegueres, vull dir) amb una normalitat esfereïdora. En un país en què Aznar explica sense enrojolar-se que no coneix el cap de la trama Gürtel quan resulta que era un dels convidats al casament de la seva filla, no m’estranya que una ministra negui que coneix –també sense enrojolar-se– un excomissari amb qui ella i Baltasar Garzón (“la justícia en este país, una puta mierda”, diu aquest en els enregistraments) van dinar. Un escàndol. Un escàndol, sobretot, que ningú hi pensi fer res. Un país que no s’escandalitza perquè la justícia no investiga les martingales econòmiques del seu rei emèrit, també deu trobar normal que no s’investigui jutges del Suprem i membres de la fiscalia general de l’Estat que s’estan “amb unes ties de 17 anys” a Cartagena de Indias. Ni tampoc deu voler saber si l’agència de prostitució que Villarejo galleja d’haver muntat l’hem pagat o no amb fons reservats. Quin tuf, Mare de Déu, tot plegat. Un país en què ningú s’escandalitza perquè hi ha Forojueces i que troba normal que les clavegueres de l’Estat actuïn com actuen, no voldria que fos el meu país. Perquè a mi, i suposo que a vostè, la normalitat –i impunitat– amb què s’accepten algunes coses sí que m’escandalitza. No és tuf. És pudor. Una pudor insuportable.