Ara que fa un any

La fortuna ha fet que aquestes línies surtin l’aniversari d’uns moments inoblidables. Conscient de la irrellevància de la meva persona, els recordaré somerament. Al llarg del dia 20 de setembre arribaven notícies confuses a través dels amics i del mòbil. Jo tenia un dinar de junta a l’Ateneu, que es va allargar, i encabat m’hi vaig acostar. Anava a fer-hi un cop d’ull i poca cosa més, però un senyor del servei d’ordre em va reconèixer i em va fer entrar pel passadís format per ells mateixos, fins a la porta de la conselleria. Hi havia, just davant, un o dos guàrdies civils, i entre ells i la gent, un parell de mossos d’esquadra. Cap signe de tensió entre ells, ni en relació amb els ciutadans, entre els quals no hi vaig veure cap indici de violència. L’aire era (potser estranyament, atesa la gravetat del que passava a dins) inequívocament festiu. Damunt dels cotxes aparcats hi havia jovent amb estelades cridant consignes i cantant, i premsa fent fotos i filmant. M’hi devia estar entre les 16.30 i les 18.00. Si m’arribo a imaginar que el detall seria tan important m’hi hauria fixat més, tot i que està clar que la veritat o mentida del relat és irrellevant, perquè fins i tot les gallines saben que les sentències ja estan dictades. Em recorda allò que conten de Sun Yat Sen, fa més de cent anys: quan era un jove revolucionari el van segrestar a Londres i el van tancar a l’ambaixada xinesa, on un funcionari li va anunciar que el durien a Xina per tallar-li el cap. Ell va dir “Sense judici em tallaran el cap?”, i li van respondre “No, senyor, som un poble civilitzat. Primer li farem un judici, després li tallarem el cap.” Sun Yat Sen va tenir un paper important en l’enderroc de l’imperi i va acabar essent el primer president de la República de la Xina.

La vigília de l’1-O jo tornava del Quebec –on per cert havia participat en un acte independentista davant del consolat espanyol–, i no em va costar gens ser a les 5.00 al col·legi –a tocar del mercat de la Concepció–, perquè el jet-lag em tenia despert una estona abans. Amb el meu fill ho vam veure tot des de primera fila: com la gent anava venint, la pluja –que no va fer desistir ningú–, i l’hora exultant de l’arribada de les urnes, pel passadís dels votants que els encoratjaven, els felicitaven, els aplaudien. A les 9.00 es va deixar passar primer els qui anaven en cadira de rodes, la gent més gran i els qui tenien algun problema físic. Després, compàs d’espera. La gent aguantava com podia sota la pluja, i des de l’interior es donaven consignes d’apagar els mòbils o posar-los en mode avió, perquè la xarxa queia i no es podia votar. Ja en aquell moment es deia que podia ser –i així es va confirmar després– sabotatge de la policia espanyola. La notícia de l’actuació dels piolins a d’altres col·legis arribava incerta i somorta. Cap a les 12.00 el jet-lag em passava factura, i veient que no podria votar fins passades hores vaig anar a casa a fer una dormida.

Em vaig despertar cap a les 16.00, vaig picar alguna cosa i vaig posar la tele abans de tornar-me-n’hi. Em van deixar glaçat les imatges que ja coneix tothom: caps ensangonats, gent escales avall, la noia dels dits petats, etc. Vaig pensar, “em quedo a casa”. Em va durar un minut. No podia fer-ho, i encara ara no sé si hi van jugar principis, dignitat, honor que no crec tenir, o tan sols no ser tan diferent dels altres com la majoria creiem ser. Encara no se sabia que les garrotades s’havien acabat. Me n’hi vaig tornar. La Delegació del Govern és a dues mançanes, i com que les furgones de policia passaven sovint, més d’un cop hi va haver l’alarma que venien. Ningú va fer cap gest de fugir, al revés, es tensaven per plantar cara. Em vaig quedar fins al recompte final de vots, havent-me fet la mar d’amic d’uns quants a qui no coneixia de res, i no sé si els tornaré a veure mai.

No em tinc per model de res, més aviat el contrari. En els moments de tensió, tothom al meu voltant em semblaven més valents que jo. Potser li passava el mateix a algú més? Cadascú s’ho sap. Per analogia, cal concloure que la majoria de la població té les idees clares i una voluntat més que ferma per tirar-les endavant. Aquesta majoria és la meitat del conjunt? És més, és menys? Només se sabrà del cert i sense discussió amb una votació amb totes les garanties materials. Les morals ja les tenia, i encara multiplicades pel que va passar, la de l’1-O, que pel que sembla no hi ha manera de recuperar per fer efectiu el resultat. Si finalment fóssim meitat i meitat –cosa que dubto, perquè som força més–, els unionistes haurien de reflexionar sobre el fet de representar una gent que –molt respectablement– es queden a casa, i –ja no tan respectablement– quan surten són quatre cafres que amb estil tavernari van a insultar i repartir llenya, en contrast amb uns contraris que cada any fan (com a mínim) una exhibició de civisme i coherència davant del món.