1-O: una obra d’art

Fa pocs dies vaig coincidir per casualitat amb el president Pujol, dins precisament d’una joia arquitectònica modernista, i vam parlar de l’1 d’octubre. “Ah!”, va obrir els ulls, en aquell punt de la interessant conversa: “Allò va ser una obra d’art.” Vaig marxar amb aquesta frase martellejant-me el cap, perquè si alguna cosa bona té aquest home és que mesura molt bé les paraules. Una obra d’art. És exactament això, una combinació de tècnica, de treball, de creativitat i de bellesa. M’ha sortit dir-ho en diverses xerrades sobre el tema, que es pot estar a favor o en contra del procés d’autodeterminació de Catalunya, però que contraris i favorables han d’estar d’acord en una cosa: la tardor passada va posar el país en una explosió de creativitat com les que poques vegades es veuen en un país sencer. I és d’aquesta creativitat i d’aquest enginy que surt la victòria de l’1-O. Bé. Doncs ara, algunes conclusions:

La política i els partits són, massa sovint, l’antítesi de la creativitat. Un dels goigs dels anys que hem viscut ha estat veure com reconeixien les seves mancances i se sumaven als moviments cívics per a arribar allí on les maquinàries administratives, autonòmiques, judicials, policials o partitocràtiques no arriben ni (pel que sembla) arribaran. L’any passat la combinació (més espontània o menys) entre entitats, partits, govern, manifestacions multitudinàries, clandestinitat organitzativa en la compra i trasllat (i ocultació) de les urnes i paperetes, càntics i clavells cap als impotents policies de l’Estat, artistes fent de diputats, cops d’efecte i girs de veritable guionista, vaixells tapant dibuixos animats, bombers enfilats als edificis, estibadors fent la guitza als ocupants, complicitats d’intel·lectuals internacionals, el deliciós “Mambo” de la CUP, censos universals, aplicacions que desapareixien i apareixien, cants i llàgrimes, van marcar un relat col·lectiu d’una càrrega estimulant insuperable. Teníem raó però teníem molt més: teníem la bellesa, que és (com sap Gaudí) l’avantsala de la veritat. L’últim vídeo d’en Graupera reivindica el sentit lúdic del moviment, i de la política, com a millor mètode per a trencar els nostres propis límits mentals. La Crida, si és realment oberta, també pot anar per aquí. El que ens va succeir el 10 d’octubre (amb aquells llargs segons de silenci amb què vam coincidir ell i jo al Parlament) va ser constatar que les limitacions del moviment no eren a Espanya, sinó dins del nostre cap. De sobte, semblava que ens fèiem por a nosaltres mateixos. I aquí és on perdem regnes, relat, creativitat i autocontrol. S’imposen la llei de l’altre, el marc antic, la mediocritat, la covardia i els homes grisos... que som nosaltres mateixos, compte.

Una obra d’art. En qualsevol relat com el nostre, i en el moment en què ens trobem, no es tracta tant d’esperar el “momentum” com de construir-lo. L’atmosfera no arriba sinó que es crea (“nosaltres som el vent”). Em consta que això ja se sap, i es treballa, entre partits (vells i nous) que parteixen d’estratègies massa allunyades però que necessiten trobar-se i actuar. Tot el suport, i ajudem en el que calgui amb generositat i defugint els bandolerismes. Però ja fa un any. Ja fa un any, i els símptomes de desconcert són massa flagrants: vam decidir ser tan bons minyons que faríem una revolució suspenent la revolució mateixa, i així vam començar a perdre tota la força acumulada. No crec que fos una catxa, perquè teníem unes cartes boníssimes: quan vas de farol, és perquè tens una mà molt dolenta però saps dissimular i apostar fort. No és el cas, teníem les cartes guanyadores: perquè érem els creatius, els espontanis, els de la gent i la democràcia, els de la valentia intel·ligent. Érem la gasela fent ziga-zagues davant del lleó, i a punt d’arribar a resguard. La bèstia ens va enxampar quan vam tenir por del precipici. Res que no sigui normal i que no estigui inventat: però passat un any, cal clamorosament un canvi d’actitud.

No va poder ser. Havíem arribat (contra pronòstic) al camp base i simplement, en atacar el cim, ens va sorprendre una allau. Però prou de quedar-se en el dol, i sobretot prou de tenir por o de provar de fer por als companys. No hem perdut, i no ens quedarem al camp base. Si fa falta gent amb noves idees, que n’hi hagi. Si la política necessita ajuda, posem-nos-hi amb tota l’empatia. Una obra d’art demana treball, talent i bellesa, però també estar disposat a trencar esquemes. No els dels altres: els teus.