Vuits i nous
Bon seny
“Els antics refranys també s’adapten a l’actualitat política catalana”
Pas pausat per la Fira del Llibre d’Ocasió, al passeig de Gràcia de Barcelona. Altres anys les parades estaven distribuïdes a una vorera i l’altra. Aquest any –potser el passat també, no ho recordo– són totes en fila. M’agrada. Quan acabo de visitar-ne una, miro les que em falten i em passa com quan llegia llibres d’aventures: encara em queden capítols per disfrutar. Arribo a la del final, reculo i faig una repassada al conjunt. En una, trobo Bon Seny. Cuito a comprar-lo. L’havia demanat de petit als Reis. La petició va ser satisfeta. Un dia va desaparèixer. Hi ha dos llibres que m’han desaparegut: aquest, i Sol Solet, de Comediants. Per mi que van ser objecte de sostracció a càrrec d’algú que va entrar amicalment a casa. Ara semblarà que casa meva sigui un entrar i sortir de gent. Sempre s’hi han rebut poques visites. Anava a qualificar-les de “selectes”. Tota selecció és poca. De petit havia vist Bon Seny a la llibreria del meu oncle Enric Tria. M’agradava amb deliri: el format apaïsat, les cobertes dures i acolorides, el paper bo... I, sobretot, els dibuixos de Junceda a tota pàgina, que il·lustren aforismes, faules i acudits. Si, tret dels aforismes, els textos són d’un moralisme de melindro, els dibuixos de Junceda són una meravella. Es diu que els dibuixants del Papitu presentaven els originals a la redacció i algú hi afegia l’acudit, que moltes vegades no tenia res a veure amb la imatge. A Bon Seny és al revés: Junceda va donar categoria i segones intencions a uns textos irrisoris. Ricard Opisso, un altre dibuixant de primera, va rebre l’encàrrec d’il·lustrar una auca pedagògica sobre com havia de comportar-se un nen educat, en contrast amb un que no ho és. El resultat va ser que li van sortir més atractives les malifetes del pillet que l’encarcarada conducta del disciplinat.
Bon Seny em va suggestionar també perquè era en català. Miro l’any d’edició: 1959. Llavors no hi havia llibres per a nens ni tebeos escrits en la llengua de casa. A casa, catalanistes fins a la medul·la i alguna cosa més –he dit i repetit que soc un independentista de naixement– ho deploraven. Els Reis me’l van portar, doncs, amb total aprovació. Gairebé no el sabia llegir. L’escola no m’havia donat les armes per fer-ho.
Amb Bon Seny i altres llibres que he arreplegat a la fira m’assec en un bar. “De les bones cases surten els bons ases”: Junceda hi va dibuixar una filera de rucs sortint de l’edifici de la Universitat. Giro full. “Qui molt corre ve que cau”, i es veu un motorista estavellat per haver volgut avançar un burro. Però en canvi, i al contrari: “qui espera es desespera”, i es veu un home recargolat de dolor a l’avantsala del dentista. Els aforismes, aquests i d’altres, són de vigència eterna, també en la Catalunya del “procés”.
