Bon cardenal

Abans-d’ahir es va commemorar a Cambrils el 150è aniversari del naixement de Francesc Vidal i Barraquer (Cambrils, 1868-Friburg, 1943), el cardenal perseguit per uns i altres, com tants demòcrates catòlics i catalanistes en els anys de guerra i postguerra espanyoles. Aquest és l’Any Vidal i Barraquer. El 13 de setembre va fer 75 anys de la seva mort a l’exili. Va marxar l’agost del 36, perseguit pel fanatisme antireligiós d’anarquistes que senyorejaven la Catalunya republicana. Va romandre a l’exili per sempre, després del 39, perseguit pel fanatisme dels sediciosos acabdillats per Franco. S’havia negat a signar la carta que els bisbes espanyols publicaren el 37 a favor de la rebel·lió militar contra el règim constitucional. Anys abans, el maig del 31, havia enviat als capellans de l’arquebisbat que governava –el de Tarragona– una circular on recordava que calia respectar i obeir la República tot just constituïda. Un cardenal d’aquesta grandesa moral i patriòtica hauria de merèixer més atenció en un any, com aquest, de doble aniversari. Potser passa inadvertit perquè incomoda, encara, els uns i els altres. No encaixa en esquemes simplistes o maniqueus de dues menes: el d’un laïcisme rutinari, arcaic i superficial, i el d’un catalanisme circumstancial, instrumental, sense conviccions. Cal lluitar contra aquestes incultures que desnaturalitzen raons d’emancipació nacional. Ara més que mai és bo vigoritzar la memòria de bons exemples com el del bon cardenal condemnat a un doble exili.