L’Empordà, Fages i Pla

El 30% de la poesia catalana moderna tracta de l’Empordà, diu Joan Fuster a Consells, proverbis i insolències. I aquesta nòmina de lírics que canten, celebren i mitifiquen el país és barcelonina, com Joan Maragall, el més conegut. I amb “país” diem el que Ramon Masifern, poeta de la Bisbal, va batejar com a Palau del Vent. Però, a l’Empordà mateix, n’hi ha hagut molts de poetes? El gran Josep Pla parlant de Fages de Climent diu que n’hi ha pocs que acompanyin l’autor de la Balada del sabater d’Ordis: “... la majoria dels escriptors empordanesos no escriviren mai en vers. Agafant les coses panoràmicament, l’Empordà no ha estat mai un país ni de pintors, ni d’escultors, ni de poetes. Però Fages era un poeta i Dalí és un pintor.” (OC, 38). La realitat, però, contradiu el polígraf de Palafrugell: per no anar més lluny, un servidor –i perdonin– fa més de trenta anys a Poetes de l’Empordà vaig incloure-n’hi 29, i no hi eren pas tots els que havien publicat una cosa o altra: arribaven al centenar! Evoquem només els més coneguts: el citat R. Masifern; A. de Pagès, el lord Byron català; les ‘cariàtides’ de Fages M. Vayreda i M. C. Guasch; M. A. Anglada, avui la més llegida i influent; S. Dalí, avantguardista... I, per esmentar-ne de vius, enllà dels considerables Ll. Llach o A. Puigverd, fa quatre dies a Marzà hi han peregrinat dues dotzenes llargues de lírics –alguns de joveníssims– per recitar les seves composicions. I, aquests i d’altres, també s’apleguen anyalment a Avinyonet de Puigventós, a Navata, a les societats figuerenques Erato i Casino Menestral... per declamar les seves composicions. A l’Empordà, doncs, de la Renaixença ençà, el fluir de la lírica hi lliga una densa trena de versos.

Aquest any del cinquantenari de la mort de l’autor de Les bruixes de Llers aprofitem qualsevol ocasió per parlar d’aquestes coses. Tornem a Pla. Considera Fages un poeta públicament fallit perquè no va comptar amb l’acolliment barceloní, per tant sense possibilitat editorial i, en conseqüència, sense atenció mediàtica. Ell, que el considerava un poeta important, va dedicar-li un “homenot” el triple d’extens que els Homenots. Al llibre hi destaca Balada del sabater d’Ordis i Les bruixes de Llers; en temps de l’escriptor de Palafrugell Somni de cap de Creus encara no era editat i només l’esmenta. Pla dedica bona part del volum als epigrames de Fages que va poder conèixer, més o menys una quarta part dels més de 2.000 –diu que Marcial en va fer 1.500– avui editats en tres llibres. Considera que en compon molts d’eròtics però no pas d’amorosos; que una part de la producció la troba excelsa i molts altres els considera grollers i vulgars, i que aquests darrers millor que no els hagués escrit. Com que avui el paper no dona per més –hi tornarem!–, acabem amb l’exacta definició que Pla fa d’aquestes composicions: Un epigrama és un llampec. L’epigrama és un consell i un consell un epigrama.