Vanitat i mentides

Fa riure i causa desgrat alhora: provoca curiositat i una picoreta crítica la dèria per les exclusivitats. Em refereixo a la constant, estesa ambició de tenir jo quelcom que tu no tens, o que la massa dels mortals no tenen. Singularitzar-se per la possessió. Després diran que tots som iguals i que cal acceptar-ho. Dubtem-ho. Portem un empatx d’exhibicionisme delirant. En comunitats ceàniques el capitost, reietó o patriarca de la tribu posseeix l’exclusiva de lluir al cap les plomes d’un ocell molt rar. Només ell. I això, per motius jeràrquics, màgics, supersticiosos, ningú no gosa discutir-li-ho.

En les societats més enrasades en vestit, com la nostra, sempre una part dels mortals alimenta la dèria de les modes exclusives, dels models i les “marques”. Els nens i nenes, de ben petits, demanen marques de calçat, de pantalons o de jerseis. Una mena d’ultrapersonalisme, reflex de la publicitat, que ens mostra persones habituals a la premsa de masses –per exemple, cantants, o actors– vestits, ells i elles, de “marca”, generalment peces d’abillament llegades perquè les exhibeixin.

Un meu conegut, intel·lectual, que jo consideraria persona prou normal i equilibrada, va sorprendre’m el dia que vaig descobrir que menava un cotxe d’alta gamma, relluent, molt ben guarnit per dintre, amb tauler de fusta fina i entapissat de pell. Sense donar-hi aparent importància, em confessà que ell no viatjaria de gust amb un automòbil de sèrie, com el comú dels mortals. Una parella ben normal, discreta i educada, ambdós membres amb professions respectables, es van decorar la casa amb un excés de luxe barroc insultant, indigest. Una persona a qui a penes vaig tractar la recordo perquè, si bé es vestia amb bona i discreta roba, exhibia un plus fatu de rellotges de polsera de grans marques, exageradament cars.

Finalment també jo vaig sentir la vanitat de tastar aquelles singularitats i em vaig comprar unes sabates de color carbassa Les tenia desades i esperava el moment oportú per estrenar-les; aquell moment va trigar mesos. No em decidia, allò era massa explosiu. Finalment, determinat a fer un vaitot, vaig petjar el carrer calçat d’aquell color. La meva sorpresa fou que ningú va fixar-se en la meva originalitat. Tothom tenia la seva i es creia ben servit.

Es veu que hom té horror a ser pres per un inconegut i es decora amb les plomes de qualsevol signe d’exclusivitat o oligarquia formal. Pràcticament tothom té de tot en el terreny bàsic de l’agençament personal o del seu àmbit de residència, i fem els impossibles per alliberar-nos del comú denominador. No n’hi ha prou de tenir una rentadora, cal tenir una rentadora-assecadora que indiqui el final del procés engegant per l’altaveu una peça del Boss o una filigrana de Woody Allen al clarinet. No n’hi ha prou de fer gimnàstica, no: cal lluir els bíceps (i altres superfícies que no esmento) espessament tatuats. No és res anar en un restaurant a menjar ostres, cal fer-ho en aquell que les serveix amb aigua de roses, vora una cascada artificial. Deu ser que la gent troba que tot és massa igual arreu i, obeint el camí obert pels espavilats fabricants i ben acompanyat de la publicitat, cerca allò que porta etiqueta de diferent, o que ofereix un distintiu que li permet la vanitat d’aparèixer fora del circuit per on els altres circulen.

I ara dic: per què, ben pensat, no incloem dins els desesperats cercadors d’excel·lències els que s’afanyen a afegir-se títols, doctorats, diplomes, graus acadèmics que no han guanyat en bona lluita, sinó entomat per la porta de darrere? No són pas diferents del que furta de la botiga aquella peça cobejada i que no passa per caixa. Em diran: els que han obtingut títols amb trampa sí que han pagat. Oi tant: però han pagat a la caixa B.

I, per què els polítics volen títols acadèmics afegits? Un polític amb només el batxillerat però exemplarment honest serà més útil al país que un trampós amb títols robats. Vanitat o dèria de creure’s més important, o de semblar-ho. No importa la taca mentidera. Però, al capdavall, no ho oblidem, tothom acaba calb.