Tribuna
Eleccions i avall
Pablo Llarena, el jutge del Tribunal Suprem espanyol que té la missió d’escapçar l’independentisme, finalment ha aconseguit alterar la composició del Parlament sortit de les eleccions del 21-D, que van ser les que van comptar amb més participació de la història des de la restauració de la Generalitat. La suma de JxCat i ERC ara és de 61 diputats perquè els de Puigdemont s’han negat a acceptar la imposició del president del Parlament, Roger Torrent, que es va saltar, amb l’ajuda inestimable de Joan Ridao, antic capitost d’ERC i ara lletrat de la cambra catalana, el pacte subscrit entre els dos grups per permetre que els quatre diputats de JxCat que Llarena volia suspesos votessin. L’aliança entre els lletrats del Parlament i els jutges de la repressió és perversa i no s’hauria d’haver produït mai. El Parlament és sobirà i ningú no hauria de poder alterar la voluntat de la ciutadania quan encara no s’ha dictat sentència. A més, cada grup té dret a orientar la seva estratègia com li plagui. Tan legítim és que ERC vulgui acatar la resolució del jutge com que JxCat no vulgui fer-ho. I aquest era l’esperit del pacte subscrit dijous de la setmana passada per Albert Batet (JxCat) i Sergi Sabrià (ERC) després de mesos de tensió. El segon punt de l’acord establia molt clarament que s’acceptaven les fórmules diferents que farien servir els dos grups per delegar el vot.
Roger Torrent, el president del Parlament que té l’ambició de desbancar Junqueras, també està decidit a carregar-se Carles Puigdemont. I ho fa amb tanta convicció com els jutges espanyols. Des del 30 de gener, quan va suspendre unilateralment (quines coses, oi?) el ple del Parlament que havia de (re)investir el president exiliat, no para de posar pals a les rodes. Diuen que la decisió d’estripar el pacte van prendre-la ell i Junqueras a la presó aquell mateix dijous mentre el vicepresident Pere Aragonès era al Palau de la Generalitat escenificant amb el president Quim Torra l’enèsima reconciliació entre ERC i JxCat per salvar la continuïtat del govern. Torrent es va servir dels lletrats per destrossar l’acord. I va aconseguir-ho. L’únic que ERC no ha pogut evitar és quedar retratada. Ha desemparat els diputats de JxCat amb els vots del PSC, un dels integrants del tripartit del 155. Els hauria de caure la cara de vergonya. Al contrari, se senten tan valents que el portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Coronas, va fer una piulada contra Carles Puigdemont que era més pròpia d’algú que milita a l’extrema dreta espanyolista que d’un independentista que està al costat dels presos i exiliats. El sectarisme mata! I la primera víctima del fanatisme partidista és la unitat d’acció independentista, que és el que els electors reclamen als polítics.
Ara la majoria independentista de 70 diputats aconseguida el 21-D està esquerdada. No és que fos molt real si tenim en compte que els quatre diputats de la CUP sempre han estat molts crítics amb les dues altres formacions independentistes i des del principi van deixar molt clar que se situaven a l’oposició. Però la majoria absoluta d’abans de l’independentisme s’ha perdut. La coalició governamental al Parlament només compta amb el suport de 61 diputats –que són menys que la suma dels comuns, PSC, PP i Ciutadans–, cosa que li va fer perdre algunes votacions en el darrer ple. I més que en perdrà.
Sense una majoria parlamentària al darrere, un govern no rutlla. El govern de Quim Torra i Pere Aragonès és mort, malgrat els esforços per aparentar el contrari de la portaveu. Amb el ball de bastons actual, serà molt difícil que el govern es pugui plantejar aprovar el pressupost. I tothom sap que la llei més important d’una legislatura és, precisament, la llei de pressupostos. Els pressupostos del 2018 ja són una pròrroga dels de l’any anterior. La intervenció de la Generalitat i les eleccions van impedir aprovar-ne un de nou. Amb quina majoria s’aprovarà el pressupost del 2019? És clar que no s’aprovaran i es tornarà a recórrer a la pròrroga. Quin fracàs!
Amb la majoria parlamentària disminuïda per pròpia voluntat (ERC es nega fins i tot a activar el vot de Toni Comín) i un govern feble és molt difícil fer front als reptes que l’independentisme té al davant. Caldrà que algú tingui la valentia política de decidir sotmetre’s de nou a les urnes per dirimir les diferències estratègiques. El calendari electoral no ho afavoreix i el macrojudici contra la cúpula de l’anterior govern, tampoc. Però cal posar fi a aquesta agonia que està corcant les bases de l’independentisme. Els que més reclamen eixamplar-la, més feina fan per reduir-la. Desinflen el món dels convençuts.