L’Espai Anna Mir

Cada cop que, com avui mateix, em toca fer classe a l’Espai Anna Mir de la Universitat de Girona, penso abans de travessar el llindar de l’aula: “ets a casa”. I també penso: “ja fa tretze anys, tretze!” [que la nostra amiga, filòloga, professora d’aquesta universitat i cap del departament de llengua d’aquest diari, va morir]. Com si les cordes de l’univers s’haguessin posat d’acord, la classe d’avui ha anat sobre la tria del lèxic. Mentre els alumnes buscaven en silenci una bateria de conceptes escaients per escriure sobre un fenomen molt concret, he pogut sentir la força profunda que emana de l’Espai Anna Mir. Poc abans de morir, l’Anna em va dur dos regals: una fantàstica i extensa col·lecció de patufets “per a les teves filles quan siguin més grans”, i un paper amb 27 paraules “curioses”, que ella havia anat recopilant. En aquell paper, escrit a mà, hi ha la paraula urdú naz (la seguretat que infon el fet de saber-te estimat incondicionalment per algú). Hi ha la paraula coreana nunxi (la subtilitat de captar l’estat d’ànim de les persones que t’envolten). La paraula ubuntu, de l’idioma bantú (“en tu, trobo la meva vàlua; i tu, la trobes en mi”). La paraula neerlandesa Gezelleigheid (calidesa del temps compartit amb els amics). I també hi havia, en últim lloc, la paraula sueca Resfeber (el glatir inquiet del cor del viatger abans d’emprendre el camí). Guardo aquell paper de l’Anna. I l’il·lumino amb un epíleg-autoretrat de Borges: “Un hombre se propone la tarea de dibujar el mundo. A lo largo de los años puebla un espacio con imágenes de provincias, de reinos, de montañas, de bahías, de naves, de islas, de habitaciones, de astros, de caballos y de personas. Poco antes de morir, descubre que ese paciente laberinto de líneas traza la imagen de su cara.”