Tan difícil és?

Un any després de l’històric xoc de trens, ha quedat prou clar quines són les debilitats i les fortaleses de cadascú. L’unionisme, amb tota la força d’un Estat fill del franquisme, el seguidisme majoritari d’una població amb escassa cultura democràtica i el silenci còmplice de l’Europa oficial continua envestint sense dubtar. I l’independentisme està tan ocupat amb l’autocrítica i les seves discrepàncies, que no està sent capaç, no ja de traçar un rumb compartit, sinó ni tan sols de conservar la majoria parlamentària que els van atorgar els catalans en les eleccions del 21 de desembre passat.

No hauria de ser tan difícil traslladar a l’escenari polític els mateixos principis i criteris que porten molts centenars de milers de votants de diferents partits a manifestar-se braç a braç reivindicant exactament les mateixes coses. No dic que la política institucional catalana sigui senzilla, ni còmoda, en aquests temps, no. Però sí dic que dels polítics i dels representants escollits pels ciutadans s’espera que siguin capaços almenys de reflectir allò que els ha portat a on són.

El ministre Borrell necessita vetar el president Torra en un acte internacional a Barcelona i censurar allà on pugui el missatge sobiranista; la ministra Celaá necessita restar gravetat a la brutalitat policial de l’1-O que va veure tot el món; la vicepresidenta Calvo necessita negar que a Escòcia hi va haver un referèndum pactat amb el Regne Unit; la Guàrdia Civil i el jutge Llarena necessiten mentir o inventar per poder empresonar els líders independentistes; el govern espanyol necessita pagar per defensar el jutge qüestionat a Europa i per un reportatge amable, o encobrir l’atac institucional espanyol a l’economia de Catalunya, o amenaçar un Parlament per haver reprovat el rei. Necessiten tot això i més per blanquejar Espanya com a Estat democràtic i de dret.

No hauria de ser tan difícil unir esforços per combatre els punts febles de l’unionisme, o per convèncer amb principis i formes de govern republicanes o per guanyar a Barcelona, o per no regalar victòries a l’adversari...